Etiquetes
Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme
Escriure un article el dia abans que es publiqui comporta el risc que el decurs dels fets el deixin en paper moll. Quan escric això, doncs, s’especula encara què passarà amb la sessió d’investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, prevista per a aquesta tarda. Es fa difícil saber què ens trobarem quan arribi l’hora ni si serà el resultat d’una calculada estratègia o el fruit d’una arriscada improvisació, encara que les possibilitats d’aquesta darrera opció són altes, si hem de fer cas a les càbales dels analistes i als càlculs dels partits sobiranistes, que es reuneixen tan poc com poden.
El cas és que la fortalesa repressiva del govern espanyol i el retorciment jurídic en què ha caigut el Tribunal Constitucional han reclòs la situació política catalana en un laberint ple de trampes la sortida del qual ens obliga a passar de costat i amb el cap ajupit. Hi ha qui està disposat a assumir, amb més o menys intensitat, els costos polítics i morals que això comporta; i hi ha qui està decidit a enderrocar els murs del laberint per sortir-ne amb el cap ben alt i el bagatge el més intacte possible, acceptant també les previsibles patacades. No hi haurà, doncs, cap via innòcua. Totes requereixen sacrificis i dificultats. I no és possible afrontar-les sense uns lideratges polítics i socials clars que transformin el neguit i la incertesa actuals del sobiranisme en força i determinació, que sumin esforços i no els dispersin i, sobretot, que mostrin un rumb que no sigui ostatge de les institucions i de la seva possible subjugació.
Paraules Cosides 