Etiquetes

, , , ,

Detall de trencadís d'Antoni Gaudí al Parc Güell de Barcelona.

Detall de trencadís d’Antoni Gaudí al Parc Güell de Barcelona.

No ens fem trampes al solitari: la Barcelona actual no és el resultat de la gestió d’Ada Colau, sinó dels alcaldes del PSCPasqual Maragall, Jordi Clos i Jordi Hereu– i de Xavier Trias (CDC). Una acumulació d’ambicions capitals que han conduït al col·lapse del medi urbà, i d’oblits que han accentuat els perjudicis d’aquesta cursa sense retrovisors. També és cert que l’alcaldessa ha estat incapaç de conciliar els somnis d’slow-city amb el terratrèmol desencadenat per la insuflació de gas dels seus antecessors.

Ara, la batalla per l’alcaldia de Barcelona ja no és una ocasió per a enderrocar un model de gestió, sinó una disputa de cognoms. El populisme neo-urbanita d’Ada Colau s’haurà d’enfrontar a Manuel Valls, el francès destronat, que ha redescobert en la seva ciutat de naixença un pretext per re-col·locar el seu ego en un despatx oficial i… qui sap: l’unionisme el sostindrà mentre hi hagi beneficis mutus. D’entrada, Valls ja compta amb el suport de la burgesia financera i mediàtica, disposada a ser la cort del nou príncep. I després, un Maragall: ERC hi ha trobat el màrqueting del cognom -tothom sap la transcendència d’Ernest al costat de Pasqual– però per més sobiranisme eixamplat que llueixi, caldrà saber si es podrà desentendre de la situació molt estètica i poc ètica de la ciutat que va contribuir a dissenyar. Sense menystenir la qualitat política de la resta d’adversaris –PDECat, PSC, PP, CUP…- esperem que el protagonisme nominal no ens porti a votar “malgrat tot”.