Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , ,

Encara que el títol d’aquest article recordi una antiga consigna anarquistani déu, ni pàtria ni rei– la intenció amb què la fem servir avui és més modesta: només pretén ser un comentari a les manifestacions fetes durant aquest passat cap de setmana per Ada Colau i per Pablo Iglesias. Tant l’alcaldessa de Barcelona com el líder de Podemos reclamen que PDECat i ERC donin prioritat als avantatges que els pressupostos del govern espanyol de Pedro Sánchez tindran per a les classes treballadores i que, alhora, serveixin per a impedir unes noves eleccions estatals que podrien portar al triomf de la dreta.
Tant una com l’altre haurien d’entendre que a l’independentisme català li serveix de ben poc que a Espanya hi governi la dreta o l’esquerra. Per més que sigui veritat que el govern socialista manté una formalitat més amable que la caverna conservadora, si cap de les dues està disposada a acceptar que la qüestió catalana només té una via de solució, que és la del referèndum, poc marge queda per fer la política que la societat catalana reclama.
I no serveix per a res treure el comodí de la justícia social: aquesta no ve determinada per l’eventualitat d’uns pressupostos sinó per una acció política i legislativa prèvia de més recorregut i de més profunditat, que per ara no s’ha vist ni en el govern actual ni en la llarga etapa d’oposició viscuda pel socialisme espanyol. Gràcies a ell, i a la sincopada trajectòria de Podemos, la dreta no ha de tornar perquè encara hi és, infiltrada en totes les estructures de l’estat i de l’economia. Menys excuses i discursos, i més valor.