Etiquetes

, , , , , , , , ,

La vaga del personal sanitari i les mobilitzacions dels treballadors públics de Catalunya conviden a reflexionar sobre l’origen i el futur dels problemes que denuncien. L’esclat de la crisi econòmica va posar en evidència que el sobre-endeutament amenaçava greument les finances públiques i la Unió Europea va imposar mesures de restricció pressupostària que, passades pel sedàs d’Espanya, van esdevenir una excel·lent oportunitat per falsejar el comptes propis, endossar el mort a les comunitats autònomes i controlar-ne directament les finances.

Després, a Catalunya –on el dèficit fiscal ja era humiliant- l’Estat hi va afegir un càstig addicional de desinversió i de restricció per frenar l’independentisme i, a la fi, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Sobre la pluja, pedra i sobre la pedra, glaçada.
Es pot estar d’acord o no amb les retallades amb què els successius governs de la Generalitat han afrontat aquesta situació, però el cas és que a la caixa hi ha quatre duros que són del tot insuficients per a assumir la gestió de totes les competències. Ja sabem que, per resoldre això, només podem escollir el camí de la submissió autonòmica o el de la independència. Però avui hi ha el que hi ha: si la taula no queda coixa d’un costat, hi quedarà d’un altre. Ho hauríem de tenir tots ben clar. El govern, per a explicar-ho amb transparència i per ser valent a l’hora de defensar l’establiment de prioritats; els partits, per comprometre’s a un consens sobre la gestió del disponible i tots plegats per fer que aquesta agonia no sigui eterna.