Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , ,

Tots els catalans sabem que, al nostre país, res no serà mai més com abans de l’1-O. Ni tan sols si ajupíssim el cap submisament per a acceptar que la nostra determinació sobiranista s’hagués estavellat contra el mur d’una Espanya més unida contra Catalunya que a favor de la democràcia. El referèndum d’autodeterminació i, sobretot, l’arrelament popular que va fer possible portar-lo a terme i sumar més de dos milions de vots favorables, ha deixat una petja indeleble.  En tots els que tenim la seguretat d’haver iniciat un camí de no retorn i també en aquells que es consideren investits per preservat la unitat de l’estat espanyol: el rei, les forces armades i de seguretat, la judicatura i la casta política que sap que aquest manament és el més irrefutable de tots si vol continuar compartint el poder amb qui realment l’administra.
Per als primers, l’autonomisme és una pantalla passada; per als segons, un excés d’autogovern que ara convé retrocedir perquè el brot perenne de sobiranisme que duem a dins els catalans no conservi instruments ni institucions on arrapar-se. Vox, el Partit Popular i Ciutadans no es conformen amb les sentències severes d’una judicatura en sintonia ideològica i volen que el càstig sigui més devastador i més exemplar. L’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola els serveix de pont d’armes per a assaltar les institucions, els mitjans de comunicació públics, l’escola i els Mossos d’Esquadra. Però per donar carta cabal a aquesta ocupació i per coaccionar les temptacions del PSOE i de Podemos, els cal estendre la convicció que Catalunya és un escenari apocalíptic. Per això menteixen compulsivament i propicien provocacions. Aquestes eleccions, per tant, també són un referèndum: o endavant o endarrere.