Etiquetes

, , ,

Els resultats de les darreres convocatòries electorals que s’han viscut a Catalunya i a l’Estat Espanyol han provocat situacions estrambòtiques en les combinacions de forces per a formar majories de govern. A la vista dels pactes que s’han tancat per a aconseguir-les en ajuntaments i comunitats autònomes i dels que es pretenen fer a les diputacions i al Congrés de Diputats, cal preguntar-se en quina mesura en aquests tractes es respecten el discurs polític pronunciat per cadascú i el vot amb ell aconseguit.
Perquè els càrrecs públics juren o prometen complir amb les exigències legals de l’escó que ocupen però no juren ni prometen ser fidels a la pròpia paraula, al marc ideològic que teòricament han escollit ni al contracte moral que es dóna entre els electors i els seus representants. Tots aquests valors es consideren inherents però no explícits ni molt menys subjectes a responsabilitats legals; i per això els ciutadans escèptics i, sobretot els que han sabut treure profit de les aliances, es poden permetre prescindir del context per a assegurar que els pactes són una manera de fer política.
Ho són, efectivament. Però no és el mateix que aquest mecanisme s’activi des del context que formen la coherència ideològica, el programa sotmès a la valoració de la ciutadania, el discurs polític que s’hi ha estructurat al voltant i un comú denominador programàtic i ideològic amb les forces a aliar, o que es faci a “la vella manera de fer política”: la suma dels números simples al servei de les estratègies de despatx. En aquest cas, es malbarata el vot i es malmet la confiança dels ciutadans en la democràcia.