Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Pedro Sánchez ha estat descaradament prepotent durant la seva postulació com a president del govern espanyol. Ho ha demostrat durant la recerca de suport parlamentari per sostenir el govern i la majoria al Congrés de Diputats, perquè la seva discreta victòria electoral potser li permet posar límits a la fantasia política dels possibles socis però l’obliga a ser respectuós amb tothom de qui necessiti suport; i no ho ha estat ni amb Unidas Podemos, a qui ha portat fins els límits de la humiliació, ni amb els partits als quals reclamava una abstenció gratuïta. Amb aquestes credencials, no es podia pas esperar que Sánchez afrontés la qüestió de Catalunya amb més tacte: preguntar als diputats independentistes si “han après alguna cosa” és recordar-los que el càstig és la única resposta possible i desqualificar el seu paper de representants legítims del poble català és certificar l’amputació de la democràcia. Si tot el que la governabilitat d’Espanya pot oferir als catalans és un clònic de Rajoy, els que encara dubten de donar suport a Sànchez a canvi de menyspreu i de repressió que ens expliquin on és la maleïda gràcia.