Etiquetes

, , , , , , ,

Quan gosem mirar què passa més enllà del nostre confort –fins i tot quan és escàs, limitat, relatiu, però sempre sota cobert- i ens trobem amb la realitat crua i innegable de les persones que no tenen cap més alternativa que viure al carrer, de seguida ens sotgen els vells fantasmes de la cultura inèrcica que hem heretat: quin deu ser el vici que les ha empès a perdre-ho tot? És veritat que, algunes vegades, els mals hàbits hi tenen un paper; però molts altres cops l’hi té l’infortuni. I sempre, la injustícia. Els nostres sistemes d’organització social i econòmica no han avançat cap a la protecció i l’impuls de tots els individus, com se suposa que hauria de ser tot allò que té una inspiració col·lectiva, una finalitat pública. Però sí que ho han fet cap a la instrumentalització de les persones al servei de l’economia -que és el mateix que dir al servei d’uns pocs- i cap a la precarització absoluta a través de la devaluació de tots els drets socials. Mai no hi haurà una veritable república mentre hi hagi exclosos.