Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Onze de Setembre a Barcelona.

Onze de Setembre a Barcelona.

Mantinc una llarga conversa amb l’amic M. que té una llarga trajectòria com a escèptic militant només interrompuda per sumar-se a l’esperança d’una Catalunya independent. Per això, en aquests temps en què el sobiranisme viu enmig de sacsejades, divisions i contradiccions, li rebrota amb facilitat la temptació de tornar a la seva confortable tribuna d’incredulitat i desconfiança. M. considera que ens entretenim massa a parlar i analitzar els esdeveniments de l’agenda política i les estratègies que els acompanyen, en comptes de dedicar les energies a accions que provoquin directament el canvi. Creu que la classe política pateix una crònica síndrome d’Estocolm en relació als mateixos grups econòmics que la sotmeten i corrompen i que quan la convertim en protagonista del nostre interès no fem altra cosa que normalitzar un cercle viciós que no ens porta enlloc: parlem de quelcom que vol que en parlem i no que fem altra cosa.
No el sé respondre prou bé perquè una veritat simplificada sempre és difícil de rebatre. Però crec que la millor resposta és la que trobarà demà als carrers de Barcelona. Centenars de milers de persones amb centenars de milers d’arguments –perquè cada casa és un món i cadascú aporta matisos propis a la mobilització i a la reivindicació- acudiran a la concentració de la Diada passant per damunt d’auguris, repressions, desmobilitzacions, divisions, desencisos, impaciències i temors. Tots ells, rics en la diversitat, units en la persistència i tossuts en l’objectiu, disposen de l’eina democràtica més poderosa per a qualsevol canvi: el vot. Això és el que ens ha permès arribar fins aquí per damunt dels interessos de la política i de la seva agenda, i el que ens ha de permetre continuar. Perquè no hi ha demà sense avui, amic M.