Etiquetes
Catalanisme, Catalunya, Ciudadanos, Democràcia, Diàleg, Estat, finançament, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme
Per més que l’independentisme català mantingui parada la taula del diàleg, no n’hi haurà, almenys entre els dos interlocutors directes.Som a les portes d’una sentència del Tribunal Suprem que s’augura com un càstig exemplar contra els caps de les dues organitzacions més representatives del moviment cívic a favor de la independència de Catalunya i contra la presidenta del Parlament i els membres del govern que van traslladar a les institucions el debat públic sobre la plena sobirania. Aquest episodi aprofundirà la rasa que ja separa Catalunya d’Espanya i que van començar a cavar els agents de l’estafa política i jurídica perpetrada durant la reforma de l’Estatut. Des d’aleshores, els catalans vivim enmig d’una ofensiva permanent contra tot allò que mostri els trets identitaris del nostre país, instada i executada pel PP, pel PSOE i per C’s amb un exercici de terrorisme verbal incessant i progressiu. Aquells que remarquen que és un problema de convivència entre els catalans i no entre Catalunya i Espanya són els que no han estalviat esforços ni recursos per a gesticular des de les cambres parlamentàries, per a esperonar l’intervencionisme judicial, i per a articular falsedats a través d’uns mitjans de comunicació subordinats a la recompensa del govern espanyol i de les empreses de l’IBEX 35. Els mateixos que han procurat ofegar financerament la Generalitat –amb l’aplicació de l’article 155 i amb una interpretació restrictiva del règim de transferències– i que amenacen permanentment amb una nova intervenció. No hi ha –no hi pot haver- cap diàleg entre qui fa anar l’èmbol de la premsadora i qui és a sota. Perquè l’independentisme pot ser pacífic i no violent, però Espanya és el contrari i ignorar-ho és rendir-se.
