Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , ,

Estem donant moltes voltes sobre la qüestió de la violència –que és on l’Estat espanyol vol portar el discurs- quan es tracta d’un element circumstancial. En el cas dels cossos policials perquè els és inherent i la llei els ho autoritza. I en el cas dels manifestants, perquè sempre són susceptibles d’infiltracions interessades de les forces uniformades o dels sectors més extremistes.
En canvi, una de les claus més rellevants del que està passant aquests dies és la utilització de les xarxes de comunicació com a instrument mobilitzador. L’ocupació de l’aeroport del Prat, l’organització i el desenvolupament de les Marxes per la Llibertat, l’execució dels talls de vies i de carreteres, la convocatòria de concentracions puntuals i de manifestacions arreu del país no haurien estat possibles sense plataformes com les de Tsunami Democràtic, Pícnics per la República o CDR Catalunya, per esmentar només les més rellevants. Molts seguidors, horitzontalitat orgànica i celeritat d’acció són factors que permeten una multiplicitat i una simultaneïtat d’acció que les fan imprevisibles, eficaces i desconcertants.
El ministre Grande Marlaska prova d’inutilitzar-les, però erra el diagnòstic: al darrera d’aquestes mobilitzacions no hi ha caps, no hi ha institucions segrestades, no hi ha partits hipotecats. Hi ha la capacitat d’autoorganització d’una ciutadania que està farta de l’estatus quo: de la dominació espanyola, de la gestió de la crisi política i econòmica i de les tàctiques electoralistes. I ara, a la vista de les eleccions a les Corts espanyoles del proper 10-N i de la previsible crisi de govern a la Generalitat, ningú no hauria de menystenir el poder d’aquesta nova forma de mobilització que ha vingut per quedar-se.