Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Espanya és encara un país de reverències. Davant del rei, encara hi ha qui sent una rampa que l’empeny a torçar la closca i vinclar la carcanada. I davant del poderós, també. Ho fa la premsa davant de campanyes publicitàries o subvencions que salven el compte de resultats i condemnen l’honestedat periodística. I ho fa qualsevol que necessita el favor d’un càrrec públic, com si fos una torna obligada dels arguments o fins i tot un substitut quan aquests són dèbils. Aquest costum també afecta les idees, els conceptes, com ho demostra la Constitució espanyola. I el mateix intenta el PSOE, que vol que posem genoll a terra per rebre les benaurances d’un govern socialista que barri el pas a la fatxenderia ultraconservadora. A Catalunya encara hi ha clapes resistents de la burgesia que es vendrien la pell per una pela al cove. Però, si ens atenem al que reclama la majoria, aquí no ens engresca res que no passi per un “quid pro quo”. I el “quid” de la qüestió no és altre que l’amnistia, perquè surtin en llibertat els presos polítics i retornin els exiliats, i l’exercici de l’autodeterminació. Que no se n’oblidin els que es passegen enmig de reverències i que ara també ens n’hi fan a cada cantonada.