Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Durant la seva intervenció de dissabte al Congrés de Diputats, Pedro Sánchez va guarnir la incorporació d’ERC al pacte d’investidura adduint que les relacions entre els governs de Catalunya i d’Espanya havien de recomençar, de retornar al moment en què és van enquistar les diferències. No sabem quins són els comptes de Pedro Sánchez, però aquest punt està situat catorze anys enrere –sense comptar atzagaiades anteriors-, quan el PSOE i el Partit Popular van torpedinar un Estatut que eixamplava l’autogovern autonòmic. Ningú pot dir que ignora què ha passat des de llavors i ningú pot negar que la majoria de les garrotades que hem rebut han estat efusivament aplaudides pel PSOE fins la darrera campanya electoral. Malgrat tot, ara podríem incorporar-nos a l’eufòria optimista dels que esperen que un govern progressista ens tregui de la caverna. També podríem celebrar que Pedro Sánchez vulgui esmenar actituds passades i aplaudir la determinació d’ERC per mantenir obert el diàleg, que seria una bona manera d’avançar si això fos possible. Però el que s’ha vist i sentit en aquest debat d’investidura és una mostra del que s’amaga darrere les cortines de la democràcia que decoren el Congrés de Diputats. Partit Popular, Ciudadanos i Vox portaran a terme una verinosa ofensiva contra el govern socialista i contra els que li donen suport; i els efectes d’aquesta campanya fagocitaran el mateix PSOE i accentuaran encara més els atacs contra qualsevol singularitat territorial. La sínia de la unitat d’Espanya pot fer tantes voltes com es vulgui, però sempre acaba tornant al punt de partida. Aquesta és la lliçó principal d’aquestes sessions al Congrés i explica molt bé on som i per què hi som.