Etiquetes
Civisme, Democràcia, Estat, Monarquia, partits polítics, Política, Política espanyola, República
Els representants de l’estat espanyol –com els de tots els que no s’han espolsat les runes dels somnis de grandesa– tenen el mal costum d’apropiar-se de la legitimitat dialèctica i sovint parlen convençuts que dicten credos obligats i universals. Com Felip VIè, que aquesta setmana ha gosat dir que les víctimes del terrorisme “són una referència ètica per a les democràcies i simbolitzen la llibertat i l’estat de dret”, com si haver estat objecte de la violència dels grups armats o del terrorisme d’estat fos una categoria moral. El que sí que hauria de ser una referència ètica per a una democràcia i un símbol de la llibertat i del seu estat de dret és que la monarquia fos un episodi llunyà de la seva Història. I ja que a Espanya s’han aigualit tots aquests valors barrejant dos conceptes antagònics com monarquia i parlamentarisme, el rei –meritant, emèrit o demèrit- no hauria d’anar fent discursets sobre moralitat, democràcia i estat de dret mentre el seu privilegi institucional i particular queda protegit darrere d’una clàusula d’inviolabilitat i del vassallatge poruc dels partits.