Etiquetes

, , , , , , ,

Els representants de l’estat espanyol –com els de tots els que no s’han espolsat les runes dels somnis de grandesa– tenen el mal costum d’apropiar-se de la legitimitat dialèctica i sovint parlen convençuts que dicten credos obligats i universals. Com Felip VIè, que aquesta setmana ha gosat dir que les víctimes del terrorisme “són una referència ètica per a les democràcies i simbolitzen la llibertat i l’estat de dret”, com si haver estat objecte de la violència dels grups armats o del terrorisme d’estat fos una categoria moral. El que sí que hauria de ser una referència ètica per a una democràcia i un símbol de la llibertat i del seu estat de dret és que la monarquia fos un episodi llunyà de la seva Història. I ja que a Espanya s’han aigualit tots aquests valors barrejant dos conceptes antagònics com monarquia i parlamentarisme, el rei –meritant, emèrit o demèrit- no hauria d’anar fent discursets sobre moralitat, democràcia i estat de dret mentre el seu privilegi institucional i particular queda protegit darrere d’una clàusula d’inviolabilitat i del vassallatge poruc dels partits.