Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Si el rei Felip VIè s’hagués adreçat als espanyols la nit del 13 de març, hores després que el president del govern  anunciés l’estat d’alarma, els ciutadans potser haurien tingut la impressió que el monarca es preocupava per ells i ho haurien desvinculat del comunicat que la Casa Reial va emetre el dia 15 per desentendre’s del fons que Joan Carles I mantenia amagat a l’estranger, procedent de presumptes comissions de l’Aràbia Saudí.

Però com que l’ordre ha estat a la inversa, l’hoste de la Zarzuela ha demostrat que és lent, que el que li passi a la plebs li sua el ceptre i que el discurs televisat de dimecres al vespre, dia 18, només podia venir ple de vent, que és com venen tots els globus que volen tapar altres coses. Felip VIè sabia, des de feia temps, que era el beneficiari subsidiari del fons del seu pare i si ara n’ha fet un comunicat renunciant-hi i retirant l’assignació al rei emèrit ha estat perquè la premsa ho ha documentat i ventilat i no perquè l’impulsi cap conducta honesta ni cap actitud transparent que, si les tingués, hauria posat en pràctica abans.

Francisco Franco va imposar als espanyols l’herència de la monarquia i també la de la corrupció del poder totalitari, la patent de cors de la màxima autoritat de l’Estat, que està, com estava el general, per damunt del bé i del mal, per damunt de la llei comú i, per descomptat, per damunt de qualsevol sistema d’organització social i política que s’estengui sota els seus peus a mode de soferta catifa. Sobre el paper, el monarca havia de tenir una funció moderadora. Però a hores d’ara encara no s’ha aconseguit demostrar per a què. Durant un temps aquesta tesi se sostenia en la contenció del cos militar, fins que s’han anat podrint les espesses cortines que es van fer córrer sobre el 23-F i també les que pretenien protegir el titular de la corona dels efectes de les seves activitats: amants, caceres patrocinades i negocis privats.
Ara, la monarquia espanyola ja és en un cul de sac: marcada per una imposició dictatorial, sostinguda per una legislació obsoleta, devaluada per la pobra actuació institucional dels seus titulars, corcada per interessos privats i rebutjada per un ampli sector de l’opinió pública. Si la ceguesa del monarca l’impedeix veure que l’abdicació és la sortida més honorable, caldria esperar que la irracionalitat demostrada fins ara pels partits espanyols en la seva defensa, no continuï essent un obstacle per a un referèndum.