Etiquetes

, , , , , , ,

El confinament arriba al límit. L’oficial –perquè el govern espanyol està més acollonit per l’economia que pel Covid-19– i el domèstic perquè a molta gent ja li sembla bé aparentar que és responsable si només ha de ser una estona, però si ha de durar gaire, tot li tiba. Es percep en actituds rebels que empenyen cap a les segones residències, cap al supermercat a comprar llaminadures, o cap a l’aire lliure a ventilar-se les neurones. I també en l’opinió pública, que s’expressa per boca dels oracles mediàtics o que directament s’esbrava per les xarxes per preguntar-se per què els nens no poden sortir al parc, per què no es pot anar a fer windsurf, a nedar o a passejar pel bosc. Deu ser que ventilen poc la casa i les neurones se’ls ofeguen i no se’ls acut que no estem de vacances, que una excepció en justifica una altra i així fins l’infinit, que el risc individual no és equivalent al risc col·lectiu ni que l’exemple i la disciplina són fonamentals perquè les accions col·lectives surtin bé. Però tranquils, que aviat podrem córrer i el virus també.