Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

En el catàleg de dislèxies polítiques que acumula el govern de Pedro Sánchez, s’hi acaba d’afegir l’anomenat Pacte de Reconstrucció. Diu la llegenda popular que, antigament, sota l’ordre de publicació d’una decisió governamental al Butlletí Oficial de l’Estat, els ministres hi afegien “redáctese con la confusión de costumbre” perquè l’escrit sintonitzés amb el batibull dels textos legals. Però l’actual líder socialista sembla que ha decidit anticipar aquesta confusió i fer-la visible a l’interior del mateix gabinet, vistos els criteris erràtics i contradictoris que acumula des que ocupa els despatxos de la Moncloa.
Sobre el paper, un pacte d’abast estatal amb la implicació de tots els agents polítics, socials i econòmics està plenament justificat a la vista de la crisi que la pandèmia del Covid-19 ha accelerat. Si al dèficit de 35.000 milions, un deute públic que absorbeix el 96,3 del PIB, una Seguretat Social desfondada, un atur estructural irreductible i una franja social amplíssima afectada per la pobresa, hi afegim un atur que encara s’enfilarà força més, uns salaris que cauran i un consum que retrocedirà, es poden complir perfectament els auguris del Banc d’Espanya per a qui la caiguda pot ser la més acusada dels darrers 80 anys. Amb aquesta perspectiva, es pot esperar altra cosa que el govern estatal proposi un pacte per fer-hi front? Es pot esperar res més que tothom entengui que la crisi no discriminarà ningú i que calen mesures de contenció perquè els danys siguin el menys lesius possible per al conjunt de la societat?
Doncs sembla que sí. Per començar, el Partit Popular, que defuig qualsevol taula de negociació que no sigui parlamentària. I tot seguit, el PSOE i Unidas Podemos que cedeixen a aquesta pressió i accepten confinar el pacte a una de tantes inoperants comissions del Congrés de Diputats. És a dir, es canvia un escenari d’interlocució directa entre els actors econòmics i socials -als que només es deixa l’escenari del carrer– per un altre en el que els mediadors –la classe política– s’erigeix en protagonista única, de manera que posa en risc el consens necessari per concertar i executar el pla. I si ens atenem a una de les regles de la negociació, que diu que s’ha de saber a qui representen els negociadors, fets i comptats els antecedents de qui composa les majories parlamentàries, ja ens podem anar calçant.
Això sí: per a Pedro Sánchez cap oportunitat és menyspreable per practicar la prestidigitació. Les comunitats autònomes, evaporades i segrestades en el control de la pandèmia del coronavirus, han reeixit del fons del seu barret de copa per prometre-les-hi protagonisme en no se sap ben bé quin paper contra la crisi. En el cas de Catalunya, deurà ser perquè ens encomanem a la marededéu de Montserrat, perquè ni el govern espanyol té cap intenció de permetre que aquí ens espavilem sols, ni sembla que nosaltres tinguem cap eina per desfer-nos de les seves manilles.