Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , ,

ERC ja té preparada la maquinària electoral des de fa temps, i al recel que regeix la seva relació amb els seus socis de govern ara hi acaba d’afegir la zitzània que escampa per reclamar la convocatòria de les eleccions que Quim Torra va prometre per després de l’aprovació dels pressupostos del 2020. Però l’espai post-convergent està encara en fase de recomposició. L’olivera que el representava en l’anagrama dels seus inicis es va anar fent cada vegada més gran a força de captar complicitats i sumar interessos a l’empara d’un indubtable clientelisme polític. A la seva ombra hi van niar exmilitants del PSUC, centristes centrifugats, socialdemòcrates d’inspiració sueca, liberals de caire britànic, socialistes d’arrel catalanista i alcaldes i regidors de registre tardo-franquista. Tots abrigats –alguns disfressats- amb la bandera quadribarrada. Massa branques per resistir, primer, les sacsejades de la vergonya a causa de la corrupció i, després, la ventada del procés sobiranista i la tempesta de la repressió espanyola. Els empelts d’urgència com el PDECat, JuntsxCat o la Crida Nacional no han pogut contenir les convulsions de tanta diversitat. Ara acaba d’entrar en escena el Partit Nacionalista de Catalunya que s’inspira en el model del PNB: de carn, la que hi hagi i de peix, només el del cove. S’hi afegiran les patums del PDECat, els cristiano-socialdemòcrates d’Units per Avançar amb Ramon Espadalé, la Lliga vanguardista d’Astrid Barrio o els centristes Lliures de prejudicis d’Antoni Fernández Teixidó? O prendran altres camins? Però sobretot, què farà la família puigdemontista, amb un alt nombre d’independents a JuntsxCat? La definició del seu perfil i de la seva musculatura política via congressual és imprescindible i urgent, sobretrot si vol disputar el lideratge polític d’un país que sembla que ja no camina cap a la independència sinó cap a la re-qualificació dels independentistes.