Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

La qüestió de Nissan tindrà una transcendència central en l’agenda social i econòmica de Catalunya durant els propers mesos, però també pot repercutir d’una manera perversa en l’agenda política del nostre país. Ja en va donar una bona prova la diputada d’En Comú Podem Jéssica Albiach, quan, dijous passat va ser la primera de presentar-se a la concentració de protesta que els treballadors de la factoria automobilística feien a la Ronda Litoral de Barcelona tan bon punt es van assabentar de la funesta decisió de la multinacional. Des d’aquest escenari de conflicte, Albiach, que està dotada d’una alta capacitat per ser ignífuga i incendiària alhora, es va afanyar a propulsar el seu testimoni a les xarxes socials per deixar constància que no desaprofitarà aquesta oportunitat per a obtenir visibilitat i donar difusió al seu discurs polític quan tots els partits, excepte el del president que les ha de convocar, senten flaire d’eleccions.
El tancament d’aquesta factoria de vehicles aboca 23.000 famílies –3.000 llocs de treball directes i 20.000 més a les indústries auxiliars– a una situació de doble fragilitat econòmica: la pròpia i la de l’entorn que les hauria de socórrer, condicionat pels efectes de la crisi derivada de la pandèmia del Covid-19. Un tsunami que tot just mostra els primers indicadors, a l’espera del mes de setembre i d’octubre, quan poden surar a la superfície els problemes que de moment bombollegen a les profunditats i sumar-s’hi els derivats de la reaparició del coronavirus que, malgrat els efectes inhibidors de les altes temperatures, no desaprofita cap ocasió quan se li dóna l’oportunitat.
Amb aquest escenari a curt termini, qui es vol ficar en un túnel electoral? És ben clar que la coalició del president Quim Torra no hi té cap interès i que el seu soci de govern acaba de polsar el botó de pausa, malgrat les recents declaracions d’Oriol Junqueras i l’esforç ja esmerçat per la direcció d’ERC per preparar els comicis. La situació de crisi requereix ara una atenció prioritària i, en aquest context, el govern de la Generalitat ja ha dit que els compromisos de col·laboració que la marca japonesa va arrancar de l’administració catalana no s’oblidaran al fons del calaix dels expedients morts i que tancar la factoria no li sortirà gratis a Nissan.
Però no es tracta només de recuperar el que es pugui d’un tancament que ningú es veu amb cor d’evitar, després de tots els anys que fa que l’empresa ha estat transitant pel pedregar, sinó, sobretot, d’articular solucions per a aquestes 23.000 famílies. Aquesta és la dificultat i els partits que tenen responsabilitats de govern hi han d’anar amb solucions tangibles a les mans, ben al contrari de qui és a l’oposició que no té cap altre compromís que les promeses, que són un ham fàcil d’enfilar. Prometre és gratis i governar, no. Per això convé que tothom sigui molt prudent perquè aquesta és una bona hora per als demagogs i l’opinió pública s’hi hauria de vacunar reclamant concreció, compromisos signats i rebutjant cortines de fum. I unes eleccions, ara, serien exactament això, una cortina espessa sense res més que aire contaminat al darrere.