Etiquetes

, , ,

Els uniformats, militars i cossos de seguretat en general, sense distinció de plaques ni d’escuts, ens fan por. És difícil dir si és una por visceral i atàvica per la manera com han fet valer el poder de les armes al llarg de la Història, si és un temor provocat pels abusos i les coercions que n’anem sabent i o si ens fa basarda veure’ls com el reflex armat de la prepotència i la intolerància que nia dins de la nostra pròpia societat. Si de veritat fóssim en un context autènticament democràtic, res d’això no ens hauria de preocupar perquè el govern en el qual deleguem la gestió pública s’ocuparia que aquestes unitats fossin, conceptualment i pràcticament, veritables servidores de la ciutadania. Però les coses no van així: la por que ens fan aquests cossos ens fa rendir al seu corporativisme i, aleshores, o bé n’hi posem un d’ells mateixos a comandar-los o bé hi posem algú que s’hi agenolla submisament al davant. Fins que no canviem aquesta actitud, fins que el comandament civil no sigui capaç d’imposar-los pautes de servei lliures de prejudicis polítics, sexistes o racials, només podrem considerar-los forces d’intimidació, instruments de domini, i no un servei públic.