Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

La iniciativa del govern espanyol d’apropiar-se dels superàvits municipals no s’ha d’interpretar només amb els contextos immediats de la lluita contra els efectes de la pandèmia del Covid-19,  amb una acusada disminució dels ingressos i un fort augment de la despesa social.

S’ha de contemplar en el marc més ampli de la situació financera d’un Estat que ha de suportar un deute públic que s’enfila al 100 per cent del PIB, que ha d’aguantar la respiració cada final de mes quan es troba al cim de la taula l’ordre de transferència de les pensions i que té clavats al clatell els ulls desconfiats de mitja Europa. Prova d’això és que fixa un termini de 15 anys per retenir-los. Amb tota la raó els ajuntaments es neguen a lliurar els respectius romanents a l’administració de l’Estat, perquè d’aquí a poc temps es poden trobar que perdin bous i esquelles amb una llei que els impedeixi desdir-se’n i amb la bancarrota de la Hisenda pública que no els permetrà ni cobrar els interessos promesos, ni recuperar els diners, ni rebre tan sols les aportacions regulars de fons dels pressupostos estatals.