Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Sigui qui sigui que aconsegueixi formar govern després d’aquest 14-F, haurà de fer-se càrrec d’un país doblement ofegat: d’una banda, per l’espoli econòmic i el domini político-jurídic de l’Estat espanyol i, per l’altra, per la llarga i arrelada crisi econòmica que la pandèmia ha accentuat. Redreçar aquesta situació serà dur i difícil perquè les institucions catalanes estan condemnades a aprimar-se fins a semblar una Diputació. Tant si la nova majoria la lidera el PSC -perquè ho porta al seu ADN-, com si ho fan els partits independentistes, perquè l’Estat no renunciarà a l’ofegament ni a la repressió. Per això, el moviment independentista hauria de tenir clar que no pot dependre ni de la política institucional –que prou feina tindrà- ni de la dels partits, que ja han demostrat que no veuen més enllà del seu melic. S’imposa la necessitat de reconstruir-lo, de rejuntar-lo, de re-amassar-lo des de la transversalitat cívica. I ara és el moment de fer el pas o de deixar que els gerros d’aigua freda que baixen de les tensions partidistes l’acabin fonent com un sucre.