Etiquetes
Amnistia, Autodeterminació, Catalunya, Estatut, finançament, Independència, Independentisme, Indults, Pacte de govern, pactes, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, Referèndum, Taula de diàleg, Unilateralitat
Les paraules se les enduu el vent, diu la dita. Ho hauríem de recordar sempre que llegim articles o sentim declaracions, sobretot si són de política. Per més que la memòria dels mitjans de comunicació i dels servidors les hi donin una falsa consistència, les paraules només són aire. El que transcendeix són els fets i, ara, a la política catalana de fet essencial només n’hi ha un: el pacte subscrit per les forces independentistes que accedeix a vint-i-quatre mesos d’exploració de la via dialogada amb Espanya i que les obliga a reivindicar l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. Aquest és l’únic pont que travessa les aigües tèrboles i per sota hi passaran promeses de finançament i d’autogovern, falses conciliacions i, fins i tot, els indults, que ja veurem si s’enroquen, si aparten el presos dels esculls o els aboquen cap a remolins sense escapatòria. No convé encantar-se gaire amb el que corre aigua amunt o avall ni amb els esquitxos que pugin al pont. L’objectiu és travessar-lo i veure per quina, de les dues portes que hi ha, s’ha de sortir: la del pacte o la de la unilateralitat.
Paraules Cosides 