Etiquetes
Catalunya, Democràcia, ERC, Gabriel Rufián, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme
De la mateixa manera que Cronos (Saturn per als romans) va devorar els seus fills per evitar que ells el devoressin quan fossin més grans i forts, els partits polítics solen arraconar més o menys diplomàticament molts dels seus representants quan han fet el servei que se n’esperava. Es pot fer a l’estil Jordi Pujol: un copet a l’esquena amb la pregunta “Què faràs a partir d’ara?” O estatutàriament, com fa la CUP. O de moltes altres maneres, la majoria poc nobles. Però sempre arriba l’hora. Per això escarrassar-se amb si aquest diputat o l’altre regidor fan o desfan o diuen o callen és entretenir-se a estellar un peó que serà rellevat per un altre. No duu enlloc retreure-li a Rufián les 155 monedes de plata, ni l’animadversió contra Junts, ni la seva verinosa munició tuitaire, ni l’apologia de l’independentisme no nacionalista, ni la dèria per fer de comodí per a pactes gratuïts o de convidat de pedra en una taula de diàleg buida. Perquè tot ho ha fet a compte del partit. Per tant, s’equivoca qui s’obsessioni amb Rufián, com s’equivoca qui es pensi que només ERC va coixa d’aquest mal.