Etiquetes

, , , , , , , , , ,

De la mateixa manera que Cronos (Saturn per als romans) va devorar els seus fills per evitar que ells el devoressin quan fossin més grans i forts, els partits polítics solen arraconar més o menys diplomàticament molts dels seus representants quan han fet el servei que se n’esperava. Es pot fer a l’estil Jordi Pujol: un copet a l’esquena amb la pregunta “Què faràs a partir d’ara?” O estatutàriament, com fa la CUP. O de moltes altres maneres, la majoria poc nobles. Però sempre arriba l’hora. Per això escarrassar-se amb si aquest diputat o l’altre regidor fan o desfan o diuen o callen és entretenir-se a estellar un peó que serà rellevat per un altre. No duu enlloc retreure-li a Rufián les 155 monedes de plata, ni l’animadversió contra Junts, ni la seva verinosa munició tuitaire, ni l’apologia de l’independentisme no nacionalista, ni la dèria per fer de comodí per a pactes gratuïts o de convidat de pedra en una taula de diàleg buida. Perquè tot ho ha fet a compte del partit. Per tant, s’equivoca qui s’obsessioni amb Rufián, com s’equivoca qui es pensi que només ERC va coixa d’aquest mal.