Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

La cimera de l’OTAN a Madrid ha deixat anar molta bromera. L’ocurrència del rei espanyol sobre la vigència de la lluita entre tirania i democràcia és d’un volum testicular digne del seu pare. Però també ha abocat tones de plom sobre les relacions internacionals de les properes dècades, com assenyalen els analistes que no tenen el melic hispanocèntric ni el cul llogat en dòlars. Si els EUA aporten gairebé el 70 per cent del pressupost de l’aliança, qui pot dubtar que tots els acords adoptats beneficien directament els seus interessos? Fins ara, Europa ha estat incapaç de bastir la seva pròpia defensa continental i no parlem d’Espanya, que hi aporta amb prou feines l’1,3 per cent. O si, parlem-ne: que els catalans ens declaréssim partidaris de l’OTAN –com ha proposat la consellera Victòria Alsina en un article a La Vanguàrdia– seria perquè aspirem a entrar-hi com a país sobirà un dia sense data amb un exèrcit que no podrem pagar? O perquè estem disposats que l’Espanya que ens escanya sigui el nostre portaveu? No fem volar coloms, consellera, que ja no volen ni els de la pau.