Abans no exploti, cal tenir el cap fred i el cul, inquiet

Etiquetes

, , , , , , ,

Mires els partits independentistes i veus inquietud. I mires el món sobiranista i veus desconcert: uns acusen de por a desobeir i altres, de dignitat suïcida; uns volen sortir al carrer i altres, amagar-se a casa; uns reclamen sacrificis i pocs estan disposats a fer-los. Quan un vehicle s’accelera, aturar-lo o fer-lo canviar de direcció és difícil i pot ser que els passatgers en surtin pataquejats. Exactament això és el que ens passa. Després de posar l’independentisme a mil en divuit mesos, de muntar un referèndum i de prometre’ns la independència, no se’ns poden abocar gerros d’aigua freda al damunt sense que ens emprenyem. Esbravem-nos, si cal, però abans no ens exploti, tinguem el cap fred sense apartar-nos de l’objectiu i el cul inquiet per continuar buscant camins.

Anuncis

Menys èpica i més pragmàtica

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Acabem de commemorar el primer aniversari del referèndum de l’1-O i de la vaga general del 3-O recreant-nos èpicament en les proeses col·lectives d’aquells dies. Però confonem aquella realitat amb l’actual. Demostrar que els carrers seran sempre nostres serveix de ben poca cosa si no ho són també els tres poders i les seves institucions i recursos. I per aconseguir-los, o es parteix d’un procés d’autodeterminació que tingui avaladors i mitjancers o es posen a punt abans de fer una proclamació unilateral. Les dues opcions requereixen consens, temps, paciència i capacitat de lideratge social. Quatre requisits que els actuals responsables dels partits sobiranistes no semblen disposats a aportar simultàniament ni conjuntament. La resta, només ens endinsa en un laberint inacabable.

Democràcia per fer lleis

Etiquetes

, , , , , , , ,

La ministra espanyola de Política Territorial, Meritxell Batet, justificant l’actuació policial de l’1-O, i el president del Consell Europeu, Donald Tusk, responent al president Carles Puigdemont, han exigit el compliment de la llei. Dues respostes d’ignorant. Les lleis no són obra sobrehumana i, si ho fossin, també serien renegables. Les fan els diputats, amb interessos econòmics, polítics i de classe que tant els fan promulgar-les com canviar-les. És cert que, malgrat tot, la llei és arbitri, però arbitri no és sempre el mateix que justícia ni respecte per la democràcia. I menys en un estat que encara demostra que viu sota l’herència política del franquisme. Els catalans volem democràcia per fer les lleis i no lleis per fer la democràcia.

Protagonisme nominal a Barcelona

Etiquetes

, , , ,

Detall de trencadís d'Antoni Gaudí al Parc Güell de Barcelona.

Detall de trencadís d’Antoni Gaudí al Parc Güell de Barcelona.

No ens fem trampes al solitari: la Barcelona actual no és el resultat de la gestió d’Ada Colau, sinó dels alcaldes del PSCPasqual Maragall, Jordi Clos i Jordi Hereu– i de Xavier Trias (CDC). Una acumulació d’ambicions capitals que han conduït al col·lapse del medi urbà, i d’oblits que han accentuat els perjudicis d’aquesta cursa sense retrovisors. També és cert que l’alcaldessa ha estat incapaç de conciliar els somnis d’slow-city amb el terratrèmol desencadenat per la insuflació de gas dels seus antecessors.

Continua llegint

El currículum i l’aforament dels farsants

Etiquetes

, ,

Fa anys, al Baix Empordà, vaig conèixer un regidor del que llavors se’n deia Aliança Popular que al seu currículum hi havia posat que era Tècnic Superior en Aire Condicionat per la Universitat de Buenos Aires, entre altres bestieses similars. Era un veritable farsant, dels que se n’enorgullien de ser-ho, com ha de ser quan s’assumeix aquesta condició amb un rostre de pedra picada, immune a qualsevol evidència adversa. Com és ara, que alguns polítics menteixen a tort i a dret sense cap recança, s’adornen el currículum amb una generositat i una proliferació que fa posar els pèls de punta o que s’arrapen a la condició d’aforats amb les quatre grapes. M’agradaria que fossin sempre d’un mateix color, però no és possible perquè hi ha farsants aquí i allí, de la nostra o de qualsevol altra bandera.

Sabem que menteixen i els donem peixet

Etiquetes

, , , , ,

Il·lustració de Marco Melgrati.

Il·lustració de Marco Melgrati.

Recordo amb nostàlgia aquells temps en què a les redaccions dels diaris hi acudien llampats de tota mena que venien a vendre exclusives i notícies per rebentar la làmpada d’Alí Babà. Els escoltàvem, ens divertíem i rèiem una bona estona, avans de dir-los àssi-ho-bé. Avui tenen les xarxes socials, sumen seguidors, són presos per oracles, els conviden a programes de televisió i, fins i tot, fan de periodistes o polítics, o les dues coses a la vegada. Està bé que tothom tingui mitjans per a expressar-se. El que no està tant bé és que haguem perdut el criteri de discriminar el que té interès o no en té, el que és veritat o fals i que, un cop comprovat que alguns menteixen sistemàticament, encara se’ls concedeixi espai als mitjans de comunicació.

Esperar no és dormir

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Observadors escèptics remarquen que el curs comença amb els independentistes fent la política al carrer i no a les institucions. És una visió esbiaixada que vol fer veure que hi ha discordança entre la mobilització social i l’acció dels representants polítics al Govern i al Parlament. Convé recordar que la gent del carrer està fent política des de fa uns quants anys, reclamant que la manca de projecte dels partits unionistes vers Catalunya no sigui un impediment perquè els catalans fem el nostre, de projecte. És així que hem arribat fins aquí i que arribarem més enllà. Per tant, la política de mobilització social no és un recurs substitutori sinó una constant que s’aferma i creix a cada moviment dels partidaris de la unitat espanyola, aculats en la repressió.
Continua llegint

El castor treballa i altres encenen la palla

Etiquetes

, , , , , , , , ,

El castor treballa, treballa, treballa i treballa. I abans no tens temps de desvetllar-te, ja té feta la presa que li ha de servir de defensa. Els catalans independentistes som tan demòcrates i tan segurs de les nostres raons, que parlem i parlem i ens barallem i fem conferències per bastir paraules sobre les paraules. Almenys, d’una cosa sí que hem d’estar contents de la conferència del president Joaquim Torra i és que no ha dit res de nou: no ens podem resignar a acceptar sentències condemnatòries sobre accions polítiques, ni sobiranies tutelades, ni rebaixar res per sota del referèndum d’autodeterminació, ni renunciar a aquestes mobilitzacions que ens fan visibles al carrer. La pregunta és, però, sobre el que no s’ha dit: els castors ja estan fent el que han de fer?

El nostre destí no depèn només de les institucions

Etiquetes

, , , , , , , ,

Ocupació de l'estació del TAV a Girona, el novembre del 2017. Foto Quim Puig / El Punt Avui.

Ocupació de l’estació del TAV a Girona, el novembre del 2017. Foto Quim Puig / El Punt Avui.

Aquest dimarts, el president Joaquim Torra farà una conferència per marcar les pautes del curs polític. La síntesi és que reprenem el pas per continuar avançant cap a la sobirania allí on l’havíem deixat mentre vivíem un any de convulsió: referèndum, independència fugaç, detencions i exili del govern, aplicació de l’article 155 i desacomplexament del feixisme a la societat, a les estructures d’estat i als mitjans de comunicació. El panorama ja no és el de fa un any: ha empitjorat considerablement. Per això el discurs de Torra és, en realitat, dialèctic, indicador d’un grau de conflicte institucional. Quedem a l’espera que –sense discursos- algú es recordi dels ciutadans sobiranistes per a donar-nos a cada un una tasca a fer, més enllà de l’estètica dels llaços i les manifestacions.

Una taula mal parada

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Tant el Partit Popular com Ciudadanos s’han proposat fer marxa enrere en el trajecte autonomista de l’Estat Espanyol. En primer lloc perquè les institucions financeres europees ja han avisat que aquest model dificulta la reducció d’un dèficit públic que, si bé no és imputable al sistema sinó a la mala gestió política, es fa servir per fer passar bou per bèstia grossa. I, a més a més, perquè mai s’han sentit còmodes amb cap ordenament territorial que no permeti un control exhaustiu plenipotenciari des del govern central. El conflicte amb Catalunya ve, precisament, d’aquí.
Continua llegint