Ui, si, l’esquerra…

Etiquetes

Banca, Catalunya, Democràcia, Desenvolupamnt, Energia, Govern espanyol, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Progrés, PSOE, Rescat bancari

Amb la insuportable xafogor que fa aquesta setmana, només ens faltava que els mitjans d’informació fessin titulars suats dient que el govern espanyol ha fet un tomb a l’esquerra. És veritat que gravar els beneficis extraordinaris de la banca i de les companyies energètiques i bonificar el preu del transport públic són mesures allunyades del conservadorisme i ja se n’han encarregat la Borsa i la CEOE de remarcar-ho. Però una política veritablement d’esquerres no consisteix a posar pedaços als efectes negatius del sistema polític i econòmic sinó a subjugar-lo al progrés dels ciutadans. Per exemple, regulant la producció i la distribució de l’energia, com el bé estratègic que és per al desenvolupament econòmic i per al progrés social. O recuperant els fons de rescat que en el seu moment es van destinar a sanejar la banca. O bastint un transport públic àgil, funcional i efectiu, allunyat de les macroestructures. O no corrompent les regles de la democràcia batejant de diàleg una compravenda de silencis i renúncies.

Savis que són ases

Etiquetes

Banca, crisi, Economia, Govern, Pensions, Treball

“El asno literato” de Goya.

Fa pocs dies, des del govern espanyol i des del Banc d’Espanya, s’apuntava un altre cop la necessitat de retardar més l’edat de jubilació, de subscriure fons de pensions privats per substituir les mancances del sistema públic i s’augurava als actuals i propers beneficiaris unes rebaixes de percepció dramàtiques. El govern que ens diu això és successor del que va orquestrar la bombolla financera i immobiliària que ha dut l’economia espanyola al barranc i és company de militància dels que han provocat el corrent d’aire més putrefacte dels darrers temps, tant per la pràctica de l’abús de poder com de l’abús de l’erari públic. I el Banc d’Espanya, al servei d’aquest govern, és la institució que va mirar cap a un altre costat quan la banca inflava la bombolla amb pràctiques immorals i que li va abocar milers de milions per tapar els efectes de la usura desmesurada i la incompetència financera.

No hi ha cap flautista que refili

Etiquetes

ajuntaments, Banca, Corrupció, Democràcia, Política, Política catalana, Política espanyola

El Flautista d’Hamelín

El flautista d’Hamelin sí que és una quimera. Veient dilluns al vespre la versió televisiva que Ricard Reguant ha fet del Retaule que Jordi Teixidor va escriure al final dels seixantes i que tant d’èxit va tenir en els escenaris durant els anys següents, vaig quedar atrapat entre dues sensacions contradictòries.
D’una banda, renovava  l’admiració per un text que retrata en clau de comèdia musical el dèficit democràtic d’aquells anys, la creixent rebel•lia social i, sobretot, l’entramat d’interessos que enteranyina el poder i que vist des de la perspectiva municipal –en aquest cas, el comú de la vila de Pimburg- sempre és paradigmàtic. 

Sensibilitat social o por al conflicte?

Etiquetes

Banca, construcció, crisi, Desnonaments, Economia, Hipoteques, Política, sindicats

Acció de la CUP contra els desnonaments

El Partit Popular i el PSOE havien d’arribar ahir a un acord per fer front als problemes derivats de l’impagament de les hipoteques i dels desnonaments. No ens hem de fer gaires il•lusions: a la decisió de la banca d’aturar aquests procediments durant dos anys potser s’hi afegirà l’accés a un lloguer social. Serà molt, però no suficient.

L’euro fa flaire d’ensarronada

Etiquetes

Banca, crisi, Economia

Wall Street

Entitats financeres i grans empreses treballen des de fa mesos en la hipòtesi que la zona euro es parteixi en dos o fins i tot que països com Grècia, Itàlia, Irlanda, Portugal  o l’Estat Espanyol retornin a les respectives monedes nacionals. Algunes filtracions no confirmades d’aquests estudis assenyalen que el nou canvi entre pessetes i euros se situaria en una paritat de 80 a 1. És a dir: si aquest escenari es confirmés, d’aquell euro que el gener del 2002 vam obtenir a canvi de 166,3860 pessetes, ara ens en pagarien 80, aproximadament un 52 per cent menys.

El banc del «si no fos» no és en un parc

Etiquetes

Banca, crisi, Economia

Sempre havíem fet brometes sobre el «banc del si no fos» pensant que es tractava d’un banc en un parc que acollia jubilats veient passar les hores i parlant de les seves malures de vellesa i ara acabem de descobrir que n’hi ha d’una altra mena: les entitats bancàries. Si no fos per què han deixat diner sense garantir la rendibilitat dels préstecs, ara no es trobarien amb un volum de diner virtual que amenaça la seva estabilitat. Si no fos perquè han mal especulat amb els diners dels seus accionistes i impositors, ara tindrien marge de maniobra per rectificar. Si no fos perquè les institucions públiques són els principals deutors d’aquests bancs, ni el Banc d’Espanya ni cap organisme estatal de finances no aniria a auxiliar-los i deixaria que la mateixa llei del mercat que ells han pervertit els devorés. Si no fos perquè hem abandonat massivament la prudència comptable, el sistema econòmic no dependria dels bancs sinó que ells en serien simples instruments. Si no fos perquè milions de ciutadans paguem responsablement els nostres impostos tampoc l’Estat no els podria ajudar. Si no fos perquè, malgrat la tempesta econòmica, tots tanquen cada exercici amb beneficis, potser pensaríem que la seva funció és respectable. Si no fos perquè l’economia és en definitiva una forma de política, potser donaríem per bons els escarafalls que fan des de la Comissió Europea quan es miren el sistema bancari espanyol. Si no fos perquè les agències d’avaluació dels riscos financers no procuren ni per la deontologia ni per la transparència bancàries sinó per la rendibilitat dels fons d’inversió que protegeixen ens creuríem que el risc de capotar el sistema financer és real i que és indispensable que el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) injecti a la banca espanyola els 99.000 milions d’euros que té preparats. Si no fos que ens acusarien de fer demagògia, correríem a dividir aquests 99.000 milions d’euros pels 47 milions d’habitants que hi ha a tot l’estat i veuríem a quant toquem. Si no fos que ens tenen enganyats perquè mirem només endavant i fem rodar la sínia consumista i capitalista potser demanaríem a crits que s’aturi tot i repensem què estem fent.