La porta de Laporta

Etiquetes

Amnistia, Barça, Comunicació, Independència, Independentisme, Laporta, Presos polítics, Sobiranisme, Tsunami Democràtic

La gran pancarta de Joan Laporta a Madrid ha caçat un munt de pardals d’una sola perdigonada. Ha anunciat “urbi et orbe” el propòsit de tornar a presidir el Barça; es presenta a les portes del club més antagonista; s’adreça als seguidors rivals amb un to educat però desafiant; recorda als barcelonistes d’arreu d’Espanya que poden votar la seva candidatura i puja l’adrenalina de la culerada, per a la qual “mocar” el Real Madrid és una dèria vital. Té tota la raó el també aspirant Víctor Font quan el repta a contrastar projectes i no a tirar coets perquè, en certa manera, aquesta acció fa pensar en les del desaparegut Tsunami Democràtic. Però és evident que Laporta ens ha recordat que hi ha una via per curar ferides. Quan estem abatuts perquè administrem malament les victòries, perquè digerim amb dificultat les derrotes, perquè l’enemic s’acarnissa amb els presoners i perquè tota la llavor que sabem plantar és la zitzània, no hem de renunciar a fer servir la imaginació i la força de la comunicació per tornar a aixecar els estendards.

Després del 10 sempre ve l’11

Etiquetes

Barça, Bartomeu, Catalunya, crisi, Esports, Futbol, Messi

A Leo Messi no el fa fora ningú, del Barça. Se’n vol anar ell. Podem estar d’acord que la gestió esportiva orquestrada per la batuta de Bartomeu pot fer avorrir un mussol i que, si la sortida del davanter es consuma, aquesta junta directiva se n’endurà la creu d’haver estat la que l’ha empès a fora. Però el crack argentí és un professional que cobra anualment uns noranta milions d’euros del club, que n’obté una quarantena més per publicitat i que gaudeix de privilegis forassenyats com una titularitat indiscutible i una influència desproporcionada sobre les decisions esportives.

Poc sentit comú, a can Barça

Etiquetes

Barça, Catalunya, Messi

Eslogan històric al Camp Nou.

El Barça és una entitat privada i, de portes endins, els seus responsables poden fer el que considerin més convenient per als seus interessos. Sí que és veritat que té uns associats que, amb el seu vot, poden avalar o desautoritzar els que la governen però, en una entitat d’aquestes dimensions, això és considerablement difícil i només les eleccions a junta poden arribar a canviar alguna cosa si no és que cauen en trampes gatopardesques. És a dir, els sembla que canvien alguna cosa quan en realitat no canvien gaire res.
Així i tot la decisió dels socis no és ni única ni incòlume. Entre els milions de seguidors que el Barça té arreu del món, alguns centenars de milers pertanyen a l’entorn social més proper i –sense ser-ne socis- efectuen una altíssima pressió sobre l’entitat. Parlen, comenten, difonen notícies i rumors, aproven o desaproven responsables, tècnics, jugadors, decisions, tàctiques… qualsevol aspecte del club que s’han fet seu, gràcies al poderós efecte d’atracció del futbol i de l’atàvica necessitat d’identificació col•lectiva.
Hi ha, a més a més, un aparell amplificador que multiplica aquesta pressió: els mitjans de comunicació. Conscients que no poden obviar aquesta realitat social, n’esdevenen altaveu i hi aporten tanta llenya com convingui per mantenir viu el foc que escalfa la caldera dels seguidors, i no sempre amb bones intencions.
Les juntes del Barça han de viure en aquest hàbitat i quan el clima general transmet nerviosisme, el primer que perden és el sentit comú. No es podria explicar de cap altra manera que hagin deixat envellir l’equip, que no hagin sabut tallar les inèrcies autogestionàries del vestidor i que no hagin falcat l’autoritat de l’entrenador. Tampoc no és gens raonable la rendició a les exigències de Messi (set revisions de contracte en nou anys) que condicionen la configuració de l’equip i sense prendre consciència que aquesta actitud és una bomba de rellotgeria a sota de la banqueta. Però encara s’explica menys que, sense haver acabat la lliga i encara amb opcions de guanyar-la, la junta de Josep Bartomeu hagi deixat trascendir els plans de renovació amb tot el que això representa per a la ja desestabilitzada motivació dels jugadors. Explica, tot això, la laxitud davant les oportunitats que l’atzar els posa tossudament al davant?
La directiva barcelonista hauria de ser capaç de conviure en el clima de permanent agitació del seu entorn sense perdre l’oremus ni vendre’s l’ànima al diable. I ara mateix, sembla que no és capaç de fer ni una cosa ni l’altra.

 

 

Observar, esperar i abatre

Etiquetes

Barça, Catalanisme, Catalunya, Consulta, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Referèndum, Sobiranisme

Pancarta al Camp Nou reclamant el dret a celebrar la consulta.

Aquells a qui no agrada que els altres tinguin idees diferents a les seves, solen reclamar que no es barregi la política que no és la seva amb el futbol dels equips que no són el seu. Però política i futbol tenen molta relació, més enllà del tòpic de la instrumentalització de les masses. Ara, en hores de contratemps, coincideixen la imatge del Barça i del país, dit sigui sense cap interès de caure en la ximpleria de creure que són el mateix sinó només amb el propòsit d’explicar que les adversitats formen part de la història dels triomfs.

Avui, tot el camp ha de ser un clam

Etiquetes

Barça

Avui, aquesta nit, el Barça i el Milan es disputaran el trofeu Joan Gamper i el Camp Nou serà una festa perquè en aquesta cita anual no és el resultat el que més importa sinó retrobar-se amb l’equip, amb els colors blau i grana i amb la comunió cívica i vibrant de l’estadi . I avui, en aquest ambient de festa i d’esperança per la temporada que comença, tothom que tingui prou veu i pulmons, hauria de corejar el nom de Guardiola fins a l’extenuació. El motiu és simple: aquest home, modest i discret com és, no s’acaba de creure que la seva feina al Barça és d’una transcendència incalculable. O no s’acaba de creure que els socis i l’afició sencera del barcelonisme el tractaran amb afecte i amb respecte per més que les circumstàncies i els resultats adversos interrompin ocasionalment el palmarès triomfant de l’equip. O tampoc no s’acaba de creure que qualsevol directiva que hi hagi serà prou conscient de què representa fomentar el planter, el joc d’equip i el bon futbol per damunt del dia a dia. O potser és la directiva actual que presideix Sandro Rosell qui no s’acaba de creure res de tot això.
Siguin quins siguin els més incrèduls, el que és cert és que tant durant la campanya per escollir la nova directiva com en prendre possessió l’equip de Sandro Rossell, es van va alabar aquests valors i es va manifestar de forma clara i inequívoca la voluntat de donar-hi continuïtat i estabilitat i de perseverar en «l’excel·lència competitiva de les últimes dècades». Ja es veu ben clarament que aquesta voluntat és del tot contradictòria amb el fet que el director esportiu i l’entrenador del primer equip -que és qui defineix l’estructura, l’estil de joc i la planificació-, hagin estat contractats per un sol any. Prorrogable, això sí. però de cap manera prou suficient per donar-nos tranquil·litat per més que els conformistes hi vulguin veure una manera de treballar autoexigent.
Els barcelonistes sabem molt bé què volem: bon futbol, bon planter, bons resultats i bon clima social i esportiu. I sabem també qui ha demostrat estar més capacitat per donar-nos-ho a través de gestió directa de l’equip: Josep Guardiola. Per això, avui tot el camp li ho hauria de dir. (Foto: Oriol Duran / El 9).

Eleccions diverses

Etiquetes

ajuntaments, Barça, Corrupció, Democràcia, Política

Si tot Espanya viu submergida en un oceà electoral -les eleccions locals són un mar que no ofega ningú però que ens banya a tots-, a Catalunya el desfici és extraordinari perquè s’hi superposen dues campanyes. La segona, la que més passions encén i la que més atrau l’atenció de l’opinió pública, no és la de les eleccions al Parlament sinó la contesa per presidir el Futbol Club Barcelona.