Víctimes del silenci

Etiquetes

17-A, Alcanar, Barcelona, Catalunya, CNI, Política, Política catalana, Política espanyola, Sitges, Terrorisme

No hauria de tenir cap sentit que, al cap de cinc anys de l’atemptat terrorista a les rambles de Barcelona, se’n continuïn organitzant actes commemoratius de caràcter públic. Si se’n fan és perquè encara hi ha qüestions obertes, pendents, que necessiten ser amagades, disfressades o reivindicades. Les víctimes s’hi sumen perquè encara reclamen ajuda de les administracions per apaivagar el dolor i rebutgen que se’ls hi afegeixi un sobrepès angoixant amb incomprensibles dificultats jurídiques i burocràtiques. Les organitzacions cíviques de Catalunya exigeixen que la investigació sobre els fets aclareixi els inquietants interrogants que es mantenen oberts sobre la gènesi del grup que va perpetrar l’atemptat, sobre la relació amb el serveis secrets de l’Estat i sobre el curs del procés judicial contra els autors. I les administracions proven que les mostres protocol·làries de condol i les declaracions oportunistes dels seu governants serveixin per precipitar i espesseir la boira de silenci que es va apoderant del país.

Cercle de cinisme

Etiquetes

155, Barcelona, Catalunya, Cercle Economia, Felip VI, Independència, Indults, Presos polítics, Recuperació Econòmica

La XXXVI Reunió del Cercle d’Economia, que s’ha celebrat aquests dies a Barcelona, ha estat una demostració immillorable de com s’exercita el cinisme i de com es fa servir d’argamassa per relligar els interessos de l’economia amb els de la política. Una de les aportacions la van oferir els mateixos amfitrions quan el seu president, Javier Faus, va assegurar que el Cercle està a favor dels indults als presos polítics. I com que les urgències de l’actualitat ens empenyen a seguir totes les pilotes que se xuten endavant, ja ningú no recorda –o no vol recordar- el paper d’estrassa que ha fet i fa el Cercle davant dels empresonaments i de la repressió contra una part important de la societat catalana, de l’aplicació del 155 i de l’èxode empresarial orquestrat des del govern espanyol i la Casa Reial. I una altra, el mateix Felip VI, el telefonista de la fuga i locutor portaveu de la indignació espanyolista, que ha aprofitat la invitació del Cercle per proclamar que són essencials els lideratges de la Barcelona i la Catalunya que ell mateix ha contribuït a castigar i empobrir. Qui té més cara que esquena, un bon dia hi ensopega.

El paper d’estrassa de Manuel Valls

Etiquetes

ajuntaments, Barcelona, Catalanisme, Catalunya, Ciutadans, Democràcia, Eleccions, Eleccions municipals, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Pont aeri, Sobiranisme

Els tripulants del pont aeri constitucionalista van tenir una d’aquestes idees que broten a les sobretaules carregades: reclutar un exprimer ministre francès nascut a Catalunya, desvagat després de fotre en doina la seva carrera política amb una combinació explosiva de vanitat personal i de suflé ideològic.
Manuel Valls va acceptar capitanejar un projecte corsari –quin altre nom podria tenir, noliejat pel pol empresarial i retribuït a preu fix més incentius?- que aglutinés el vot dels barcelonins que troben que l’independentisme és una xenosa febrada. Primer havia de ser una candidatura espanyolista unitària però algun tuf va allunyar tots els partits menys el que té el cul llogat pels impulsors de la idea, Ciutadans.
Un cop a l’ajuntament, Valls ha fet tot el que era a les seves mans per complir amb el contracte: impedir que l’independentisme tingués l’alcaldia de la capital, encara que sigui revalidant a qui ha blasmat sense compassió. Ara, Ciutadans ha decidit acabar la comèdia i vet aquí com aquell que venia embolicat en paper de regal, ha acabat fent un paper d’estrassa. O sigui, el paperina.

Protagonisme nominal a Barcelona

Etiquetes

ajuntaments, Barcelona, Eleccions, Eleccions municipals, Política catalana

Detall de trencadís d’Antoni Gaudí al Parc Güell de Barcelona.

No ens fem trampes al solitari: la Barcelona actual no és el resultat de la gestió d’Ada Colau, sinó dels alcaldes del PSC –Pasqual Maragall, Jordi Clos i Jordi Hereu– i de Xavier Trias (CDC). Una acumulació d’ambicions capitals que han conduït al col·lapse del medi urbà, i d’oblits que han accentuat els perjudicis d’aquesta cursa sense retrovisors. També és cert que l’alcaldessa ha estat incapaç de conciliar els somnis d’slow-city amb el terratrèmol desencadenat per la insuflació de gas dels seus antecessors.

A casa meva en diuen barrut

Etiquetes

ajuntaments, Barcelona, Catalunya, Eleccions, Política catalana

Manuel Valls ha aterrat a Barcelona per preparar la candidatura a les municipals. Al personal cosmopolita que està còmode amb l’aire apàtrida que donen a la ciutat tants de congressos, tants de turistes i tants d’esdeveniments potser ja li està bé que li faci d’alcalde algú que té un rostre mediàtic. De ciment, però mediàtic. Però els ciutadans de la Barcelona dels barris, els que viuen la feixuga quotidianitat de l’especulació urbanística, del trànsit saturat, de la contaminació irreductible, difícilment s’empassaran que tot això els hi resolgui algú que va marxar de jove de la ciutat per ambició política i que, després d’haver fet a França una carrera contradictòria, per ambició política torna al Born sense cap recança d’aixoplugar-se sota el paraigua dels neofalangistes.

Taxi i/o driver

Etiquetes

Barcelona, Medi Ambient, Taxi, Transport públic

Desplaçar-se en vehicle requereix quelcom que no s’exercita prou: la reflexió. Pensar, primer, on volem anar i quant de temps tenim, i després, quin mitjà és el que ens hi portarà amb un cost més raonable. Si ho fem, descobrirem que ser propietari d’un vehicle no és sempre una bona inversió i comprendrem per què hi ha nous models de negoci que ofereixen sistemes alternatius com el cotxing -que ja s’ha començat a implantar amb el mateix plantejament que el bicing– o com Uber, que vol fer forat en l’àmbit del lloguer de vehicles amb conductor i que ha provocat l’aixecament del sector del taxi.

Tòpics toponímics

Etiquetes

administració, ajuntaments, Barcelona, Girona, Turisme

Vista monumental de Girona. Foto: web oficial del municipi.

En el marc d’una conferència sobre el futur de Girona, l’alcalde Carles Puigdemont va constatar fa pocs dies que la seva ciutat i  Barcelona són molt més aprop gràcies al TAV. I volent remarcar les sinèrgies entre ambdues capitals, va proclamar: “Can Fanga ha mort. Visca Barcelona!”. Està molt bé que es bandegin els tòpics toponímics forjats pel recel secular entre els setciències residents a la metròpoli i els desconfiats habitants de províncies.   Però en comptes de pronunciar una frase que sona a rendició, hauria estat millor oferir de compartir l’orgull que els gironins senten per Girona.