De mal borràs

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Català, Català a l'escola, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Laura Borràs, Parlament, parlament europeu, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Senat, Sobiranisme, Taula de diàleg

Tant pel que hem sabut de la taula de diàleg d’aquesta setmana com per les circumstàncies polítiques que envolten el cas de la presidenta del Parlament, queda en evidència que, per als partits independentistes, la principal via de continuïtat del procés es basa en el suïcidi. ERC, perquè accepta que les institucions catalanes desisteixin de qualsevol reivindicació política unilateral a canvi de l’almoina que els partits del govern espanyol ens donaran fent suport a un us “no oficial” a les “llengües “regionals” en el Parlament europeu i al Senat i a la nova llei de l’ensenyament en català, malgrat que la darrera paraula la tindrà el Tribunal Constitucional. De l’amnistia i l’autodeterminació que el president Aragonès branda quan avala la taula de diàleg, ni mu. Junts, perquè ha portat el cas de la presidenta del Parlament a un camí de no retorn posant els seus aliats entre l’espasa d’inhabilitar Borràs i la paret del reglament de la cambra. I la CUP perquè és incapaç d’asserenar i cohesionar res. Tan alt que apuntaven i tan baix que disparen.

Conills porquins

Etiquetes

Catalanisme, Català a l'escola, Catalunya, Democràcia, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, Mitjans, partits polítics, Poder Judicial, Política, Política catalana, Política espanyola, Policia, Pressupostos, Sobiranisme

Als catalans ens tenen tancats en una gàbia de conill porquí, entretinguts amb una sínia que repeteix invariablement els mateixos graons i amb un laberint amb una sola porta que ens rebota sempre cap a dins. Si en volen un parell d’exemples, recordin que aquesta setmana hem tingut els episodis del castellà a l’escola, que s’encamina cap a una disputa jurídica, i l’endèmic incompliment dels pressupostos de l’Estat a Catalunya que aprofundeix el càstig que se’ns aplica sistemàticament. Agafin aquestes qüestions i totes les que vulguin i portin-les a l’àmbit de discussió que sigui: invariablement comprovaran que qui té la darrera paraula, la vara pel mànec no és ni el poble català ni cap àrbitre imparcial sinó servidors o còmplices d’aquells que posen la gàbia i decideixen amb quin règim s’hi viu: tribunals (Constitucional, Superior, TSJC, ordinaris…), policia, institucions polítiques o mitjans de comunicació, tots relligats pels llaços comuns del patriotisme espanyol. No són uns incompetents ni uns mentiders, com deia el conseller Puigneró. Són els amos.

Llengua, diàleg i posició

Etiquetes

Català a l'escola, Catalunya, Independència, Independentisme, LLei Normalització Lingüística, partits polítics, Pere Aragonès, Plataforma per la Llengua, Política, Política catalana, Sobiranisme, TSJC

El president Aragonès urgia dimecres a aprovar la reforma de la Llei de Normalització Lingüística que promouen ERC, PSC i ECP i de la que se’n va despenjar Junts per manca de consens social. Vet aquí que les entitats que defensen el català, agrupades a l’entorn de la Plataforma per la Llengua, ni estan disposades a fer cap pas enrere en l’aplicació de la llei actual ni molt menys a acceptar una reforma que es refugia en l’ambigüitat i que, en comptes d’esquivar la resolució del TSJC sobre el 25 per cent de docència en castellà a l’escola, el que fa és obrir la porta a una aplicació discrecional de percentatges superiors. És preferible, doncs, que el TSJC imposi la seva sentència? Tampoc. El que és preferible és que els partits catalans defensin políticament el consens que va conduir a la llei actual i no que arronsin el cap i rebaixin el sostre de l’autonomia, en comptes d’aixecar les parets del nou país. No s’han de confondre les formes amb el fons: es pot mantenir la disposició al diàleg sense perdre la posició, perquè la primera cosa sense la segona és una rendició.