Les candidatures per celebrar uns Jocs Olímpics –d’hivern o d’estiu- les impulsen ciutats que tenen l’aval del respectiu comitè olímpic nacional. Dit això, algú es pot imaginar què hauria passat si la candidatura dels jocs del 1992 no hagués estat una iniciativa de Barcelona sinó una imposició del govern de la Generalitat a la ciutat? Doncs ara imaginin-se l’efecte que fa que aquest govern hagi repescat dels núvols un projecte olímpic de despatx per als jocs d’hivern del 2030, que el capitanegi per damunt de les expectatives i les possibilitats del territori afectat, que s’emboliqui amb una consulta popular i que accepti el xantatge polític d’haver-se d’associar amb l’Aragó que, a sobre, li busca les pessigolles. En poden dir fer entrar el clau per la cabota o agafar el rave per les fulles. O fotre’s de peus a la galleda, perquè costa d’entendre que el govern de la Generalitat s’arrisqui amb maldecaps inútils quan el Comitè Olímpic Internacional difícilment aprovarà una candidatura tan artificial, embastada, fràgil i polèmica com aquesta, ni per al 2030 ni per al 2034.
Paraules Cosides 