Protesta dels treballadors de la CCMA davant de la seu de la Generalitat de Catalunya.
En el debat al voltant de l’ERO plantejat a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) no hi ha veritats absolutes per més que cadascú s’entesti a portar les aigües al seu molí. La discussió parteix d’una arrel que s’endinsa en el temps i aquesta és ni més ni menys la sobredimensió de l’ens, imprudentment defensada durant molts anys a capa i espasa per molts dels que ara són partidaris d’empetitir-lo. El cert és que és insostenible una estructura com l’actual i amb unes escales salarials pròpies d’un país ric i desenvolupat que no som. És difícil de defensar la prolongació d’aquesta situació en el context de la crisi que ha portat a moltes empreses a retallar salaris i plantilles, especialment a molts mitjans de comunicació que sumen a la crisi general la pròpia del sector. I no és possible defensar que la CCMA en quedi al marge perquè es financia amb diner públic que, de tots els diners, és el més escàs.
Tampoc és lícit negar als treballadors de la Corporació el dret a la vaga ni la forma d’exercir-la ni el moment. És perfectament comprensible que qui veu perillar el seu lloc de treball, el seu mitjà de subsistència, el passi d’un salari a un subsidi, aixequi el puny com un segador i no acoti el cap com un xai. Massa que ho hem estat tots plegats, de xais, per deixar-nos portar a la recessió social amb el pretext d’una recessió econòmica que han generat entre el poder polític i l’econòmic. És natural que ens faci mal que un dia de reivindicació com serà l’11 de setembre d’aquest any no sigui recollit per qui n’hauria de tenir més cura. Però si la vaga no té un punt de força, per a què serveix fer-la?
Però, com dèiem, en tot això hi ha una responsabilitat política de la que ara no és possible espolsar-se’n de qualsevol manera ni assenyalar els rivals com a culpables. Els problemes de la CCMA són un problema del país i és des de la política des d’on caldria fer l’esforç més significatiu per trobar una solució dialogada i pactada que sigui alhora la menys traumàtica possible i la necessàriament més realista. Abans del ple parlamentari en què l’oposició va intentar retrocedir l’ERO i CiU-ERC el van ratificar hi havia hagut llargues i intenses negociacions que podien haver donat bons resultats per la via del pacte, però el tacticisme partidista ho va acabant ensorrant. No culpem ara el treballadors de la CCMA d’una vaga que se’ns fa incòmoda.
