La porta de Laporta

Etiquetes

Amnistia, Barça, Comunicació, Independència, Independentisme, Laporta, Presos polítics, Sobiranisme, Tsunami Democràtic

La gran pancarta de Joan Laporta a Madrid ha caçat un munt de pardals d’una sola perdigonada. Ha anunciat “urbi et orbe” el propòsit de tornar a presidir el Barça; es presenta a les portes del club més antagonista; s’adreça als seguidors rivals amb un to educat però desafiant; recorda als barcelonistes d’arreu d’Espanya que poden votar la seva candidatura i puja l’adrenalina de la culerada, per a la qual “mocar” el Real Madrid és una dèria vital. Té tota la raó el també aspirant Víctor Font quan el repta a contrastar projectes i no a tirar coets perquè, en certa manera, aquesta acció fa pensar en les del desaparegut Tsunami Democràtic. Però és evident que Laporta ens ha recordat que hi ha una via per curar ferides. Quan estem abatuts perquè administrem malament les victòries, perquè digerim amb dificultat les derrotes, perquè l’enemic s’acarnissa amb els presoners i perquè tota la llavor que sabem plantar és la zitzània, no hem de renunciar a fer servir la imaginació i la força de la comunicació per tornar a aixecar els estendards.

Preguntes freqüents per a TV3

Etiquetes

Catalunya, Comunicació, Democràcia, ERC, FAQS, Independència, Periodisme, Política, Política catalana, República, Televisió pública, TV3

Cristina Puig substitueix Laura Rosel al FAQS. Bona sort a totes dues. I als que esperem que es faci república per fer possible la República. Perquè aquesta no s’alimenta només d’independentisme sinó també de transformacions com eliminar la intervenció partidista de la televisió pública. Les preguntes freqüents, avui, no les tenen els convidats al programa sinó TV3. Per què sacrifiquen amb presses la conductora d’un programa d’anàlisi política que manté una bona audiència un dissabte a la nit? Per què la productora El Terrat i TV3 s’espolsen responsabilitats mútuament? Per què la substituta ja era originàriament una candidata d’ERC? Ja saben molts càrrecs político-tècnics que fer República vol dir també fer net de vicis consolidats i de viciosos practicants?

Sabem que menteixen i els donem peixet

Etiquetes

Comunicació, Fake News, Informació, Mitjans, Política, Postveritat

Il·lustració de Marco Melgrati.

Recordo amb nostàlgia aquells temps en què a les redaccions dels diaris hi acudien llampats de tota mena que venien a vendre exclusives i notícies per rebentar la làmpada d’Alí Babà. Els escoltàvem, ens divertíem i rèiem una bona estona, avans de dir-los àssi-ho-bé. Avui tenen les xarxes socials, sumen seguidors, són presos per oracles, els conviden a programes de televisió i, fins i tot, fan de periodistes o polítics, o les dues coses a la vegada. Està bé que tothom tingui mitjans per a expressar-se. El que no està tant bé és que haguem perdut el criteri de discriminar el que té interès o no en té, el que és veritat o fals i que, un cop comprovat que alguns menteixen sistemàticament, encara se’ls concedeixi espai als mitjans de comunicació.

Periodista estranger

Etiquetes

Comunicació, Corrupció, Estat, Política espanyola

(Amb el permís de Quico Pi de la Serra: https://bit.ly/2sgPVUy)

Aquest periodista que tot ho fa bé, / que sempre investiga, que sempre investiga, / aquest periodista ja no sap què fer, /des d’ara en direm periodista estranger. / Busca i rebusca, pregunta molt bé / –vigila a la dreta, vigila a l’esquerra–, / escriu poquet, perquè no en té més; / mireu si ho fa bé, el periodista estranger. / Treu una notícia, ai no, que no en té; / vol una exclusiva, no sé què diré / els amics, si el veuen, fan tots el distret, / que poc publicaràs, periodista estranger. / El cap li fa mal, ai no, que no en té; / abans en tenia, abans en tenia; / un dia el va perdre i no el trobà més…/ no tens res de res, periodista estranger. / Obre el diari i allí ho té: / en Dastis li ofereix un feix de calers. / Parlarà d’Espanya i en parlarà bé / ja veus quin paper, periodista estranger.

La televisió pública de Catalunya (futura)

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Comunicació, Cultura, Independència, Televisió pública, TV3

Estudis de TV3 a Sant Joan Despí.

S’observen moviments tribunaires per atiar el debat sobre el model de televisió pública que volem en la Catalunya independent. I com que aquests moviments estan emmarcats per entorns interessats en la factoria mediàtica, no sé si són gaire creïbles cap dels apunts que se’ns ofereixen. Se’ns diu per activa i per passiva que TV3 ha de ser competitiva en share, que cal més inversió, que s’ha de fomentar la creativitat en la línia de l’entreteniment….

L’esquerra i la premsa

Etiquetes

Comunicació, Periodisme, Política, Política espanyola, Premsa

Crida l’atenció el posicionament generalitzat dels principals mitjans de comunicació espanyols, neguitosos per l’eventualitat d’un acord entre PSOE i Podemos, en comptes de fer un cop de seny i donar suport al PP en un acte considerat com a propi de qui té “sentit d’estat”. Es veu que aquest sentit no es possible si la dreta no hi participa. I també es veu –es constata- que no hi ha premsa que pugui ser qualificada d’esquerres, mentre que de dretes és evident que no en falta.

Vents arrauxats

Etiquetes

ajuntaments, Catalanisme, Catalunya, CiU, Civisme, comerç, Comunicació, Democràcia, Eleccions, Independència, Independentisme, partits polítics, Política catalana, Referèndum, Sobiranisme

Dèiem fa uns dies que no era prudent prendre’s les municipals com una primera volta, unes primàries, un test o el que es vulgui, de les transcendentals eleccions al Parlament del 27 de setembre. I ho dèiem perquè en els comicis es voten candidats als que ens és fàcil conèixer, seguir-los, saber-ne bona part de la vida, les fílies i les seves fòbies i això fa que mesurem bé a qui volem 0808encomanar els problemes immediats i quotidians. Si a tot això hi sumem estratègies de partit, ambicions personals o conveniències sectorials, ja tenim tot el cistell d’ingredients que acaben cuinant els pactes de govern que aquestes dies són als fogons. I la veritat és que, com si passegéssim pels carrers del poble en vigília de festa major, se senten tota mena d’olors: des de la dolçor de la crema catalana, fins a la salabror de la raballa saltada a l’oli d’oliva, passant per la samfaina i el sofregit agafat.

Les caixes buides de Xavier Cugat

Etiquetes

Comunicació, Democràcia, Eleccions, partits polítics, Política

Avui estem cridats a votar els que se suposa que han de ser els nostres representants al Parlament Europeu. Hem tancat, doncs, una campanya electoral més que si en alguna cosa es diferencia de les precedents és que hem sumat una mica més d’avorriment. Ho pensa un servidor i ho pensen notables experts de l’anàlisi política i de la comunicació, que així ho manifesten des de ja fa uns anys i que, cada dia que passa es veuen més ratificats en la seva sentència. El màrqueting polític està encallat i fa aigües per tots costats. No hi ha prou espai aquí –ni és el lloc- per fer una relació exhaustiva i detallada de tots els indicadors que menen a aquesta conclusió, però en podem esmentar dos, per posar-los d’exemple.

Jordi Évole contra sí mateix

Etiquetes

23-F, Comunicació, Periodisme, Política, Política espanyola, Televisió

Jordi Evole

El fals documental Operación Palace que es va poder veure fa una setmana al programa Salvados, de Jordi Évole, és com un tret que ell sol s’ha disparat contra sí mateix, com qui manipula una arma carregada per jugar una estona i s’acaba engegant un tret al peu. No hem de menystenir, d’entrada, que Évole hagi volgut fer un crit sacsejador. Una fiblada perquè ens adonem de la necessitat d’espolsar-nos l’abúlia que ens domina quan consumim informació, si no volem convertir-nos en moltons. Un advertiment perquè siguem conscients de la incomprensible resignació d’espectadors amb què acceptem –després de trenta-tres anys dels fets- l’estrany silenci i la sospitosa etiqueta de matèria reservada que encara embolcallen i confonen diversos origens i episodis del 23-F.

Vaga que cou, ERO que es mou

Etiquetes

CCMA, Comunicació, crisi, Política catalana, TV3

Protesta dels treballadors de la CCMA davant de la seu de la Generalitat de Catalunya.

En el debat al voltant de l’ERO plantejat a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) no hi ha veritats absolutes per més que cadascú s’entesti a portar les aigües al seu molí. La discussió parteix d’una arrel que s’endinsa en el temps i aquesta és ni més ni menys la sobredimensió de l’ens, imprudentment defensada durant molts anys a capa i espasa per molts dels que ara són partidaris d’empetitir-lo. El cert és que és insostenible una estructura com l’actual i amb unes escales salarials pròpies d’un país ric i desenvolupat que no som. És difícil de defensar la prolongació d’aquesta situació en el context de la crisi que ha portat a moltes empreses a retallar salaris i plantilles, especialment a molts mitjans de comunicació que sumen a la crisi general la pròpia del sector. I no és possible defensar que la CCMA en quedi al marge perquè es financia amb diner públic que, de tots els diners, és el més escàs.

Tampoc és lícit negar als treballadors de la Corporació el dret a la vaga ni la forma d’exercir-la ni el moment. És perfectament comprensible que qui veu perillar el seu lloc de treball, el seu mitjà de subsistència, el passi d’un salari a un subsidi, aixequi el puny com un segador i no acoti el cap com un xai. Massa que ho hem estat tots plegats, de xais, per deixar-nos portar a la recessió social amb el pretext d’una recessió econòmica que han generat entre el poder polític i l’econòmic. És natural que ens faci mal que un dia de reivindicació com serà l’11 de setembre d’aquest any no sigui recollit per qui n’hauria de tenir més cura. Però si la vaga no té un punt de força, per a què serveix fer-la?
Però, com dèiem, en tot això hi ha una responsabilitat política de la que ara no és possible espolsar-se’n de qualsevol manera ni assenyalar els rivals com a culpables. Els problemes de la CCMA són un problema del país i és des de la política des d’on caldria fer l’esforç més significatiu per trobar una solució dialogada i pactada que sigui alhora la menys traumàtica possible i la necessàriament més realista. Abans del ple parlamentari en què l’oposició va intentar retrocedir l’ERO i CiU-ERC el van ratificar hi havia hagut llargues i intenses negociacions que podien haver donat bons resultats per la via del pacte, però el tacticisme partidista ho va acabant ensorrant. No culpem ara el treballadors de la CCMA d’una vaga que se’ns fa incòmoda.