El 2050 dels hipòcrites

Etiquetes

Canvi Climàtic, consum, Contaminació, Deslocalització, Emergència climàtica, Energia, Joe Biden, Medi Ambient, Política

“Hem d’actuar ara, no podem esperar al 2050” ha dit Joe Biden sobre la necessitat de frenar el canvi climàtic. Doncs va, posem-nos-hi. Què fem primer? Traiem del segon i del tercer món la producció dels béns de consum que tant contamina i que els hem derivat per abaratir-nos-en els preus i la mà d’obra i la tornem al primer món? Apujarem aquí els salaris i els preus i baixarem els beneficis sense despentinar-nos? O cargolarem encara més les classes populars perquè siguin més pobres i no hagin de consumir contaminants? Aturem el transport intercontinental per mar i aire? Traiem de les mans especuladores la producció i la distribució de l’energia perquè no es boicotegi la transició cap a la sostenibilitat? Ens ho permetran els amics i patrocinadors de Biden i de tots els mandataris que aquesta setmana papallonegen per Glasgow? Res de tot això passarà abans del 2050. Això sí: ens bombardejaran sense compassió per inculcar-nos sentiments de culpa i assenyalar-nos com a principals actius per canviar el guió d’aquesta hipòcrita comèdia que no hem escrit, que no dirigim i que només protagonitzem com a subjectes passius.

Assumim responsabilitats

Etiquetes

consum, crisi, Economia, responsabilitat

Us heu adonat que hi ha una tendència general a treure’s les puces del cim? A l’escola, a la feina, a casa, a la política….. són moltes les persones que, davant d’un problema, el primer impuls que tenen és deixar clar que ells no hi tenen res a veure, tant si és cert com si no ho és. Sembla que el que més ens preocupa és que ens identifiquin com la causa d’un problema més que no pas reflexionar sobre la solució del problema. Si un governant fa alguna cosa malament, surten com bolets que els tenen pressa per dir que ells no són de la seva corda o que no el van votar. Si a la feina hi ha un entrebanc, surten disparats com una molla els que asseguren que ells no hi han participat o que ja van advertir que les coses anirien d’aquella manera.

 La culpa d’aquesta crisi sobrevinguda el 2008 però larvada des d’alguns anys enrere s’atribueix als especuladors del capital que l’han fet circular a tort i a dret cercant la màxima rendibilitat i que, per tant, n’han inflat en excés les expectatives. Però els que hem acceptat de creure que hi havia habitatges per a tothom, vehicles de luxe per a tothom, crèdits per a tothom i feina per a tothom, hem estat tots plegats, tots els que hem acceptat comprar habitatges a preus astronòmics, doblats en a penes cinc anys; els que hem acceptat que els nostres governs avancéssin sense política ni planificació analítica de la producció; els que ens hem muntat en la pràctica del crèdit fàcil, etcètera. No diguem ara que no en sabíem res, que no ho vèiem venir, si el més elemental sentit comú ja ens ho deia amb absoluta claredat. Si volem presumir de ser ciutadans responsables, assumim que hem participat en la construció del caos i  pensem que no és possible entendre un exercici homologable de la condició de ciutadà sense assumir en veu alta i sense por  les conseqüències de tot allò que diem o fem  com a integrants de la societat: només d’aquesta manera som veritablement ciutadans lliures i no esclaus de voluntats errònies, d’imposicions alienes. Per una vegada, coincideixo amb el cardenal i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Antonio Maria Rouco Varela quan demana que reflexionem sobre l’abast moral aquesta qüestió

 

 

   

 

 

.