Podria ser que els esdeveniments vagin més ràpids que la publicació d’aquest article i que, quan el llegeixin, Margarita Robles ja no sigui ministra de Defensa. De fet, quan el passat dimecres, al Congrés de Diputats, va justificar l’espionatge polític i va exhibir més vísceres que cervell, feia la impressió de deixar-se anar sense recances, com si ja hagués vist rodolar el seu cap Passeig de la Castellana avall. O potser va ser per tot el contrari que va ostentar aquesta autosuficiència adquirida en la carrera judicial que li permet sentir-se per damunt del bé i del mal. Més o menys a l’alçada del “todo por la patria” que practicaven tant la policia dels GAL com ella mateixa quan els va depurar des de la Secretària d’Estat d’Interior perquè el senyor X no quedés amb el cul a l’aire. O com quan va li lliurar al rei uns fons reservats en efectiu per no deixar rastre. Quan es justifica el trànsit per les clavegueres, es van deixant petjades del llot que s’hi ha trepitjat i els passadissos del govern espanyol no els farà més nets i brillants ningú per més que els freguin.
Cap ciutadà –i aquesta categoria inclou els servidors públics– no hauria de ser forçat a abandonar càrrecs ni feines quan és investigat o jutjat perquè d’aquesta manera es protegiria i respectaria més escrupolosament la presumpció d’innocència. Si una persona no és culpable fins que no es demostra, ni les operacions-espectacle de la policia, ni les filtracions interessades, ni les accions egocèntriques de la judicatura, ni les condemnes anticipades a través de titulars i de telenotícies no haurien de comportar l’avançament d’una sentència que encara no s’ha dictat. Els partits independentistes catalans, víctimes del periodisme mercenari, de la judicialització de la política, de la politització de la justícia i del filibusterisme parlamentari, saben molt bé de què va aquesta ofensiva. Precisament per això costa d’entendre que s’emparin en el desgast partidista per no aprovar un reforma del reglament del Parlament que fins i tot els serveis jurídics de la cambra validen i que ajudaria a corregir la trampa d’aquesta falsa moral que s’imposa.
Les cares dels reis d’Espanya sobre columnes de pedra picada.
El rei d’Espanya és rei per la cara. Per la cara del que no era rei però se’n va auto-proclamar sota el tàlem feixista per dictar-nos durant quaranta anys i deixar-nos en herència una monarquia ressuscitada. Per la cara de l’emèrit del desmèrit que primer es va arrapar sense cap vergonya als faldons del general i després, sense immutar-se, es va disfressar de conductor de la neo-democràcia. I per la galta que hi va posar per aixecar el patrimoni particular fent-se convidar a totes les taules i totes les festes que li repartien senyores i penyores gràcies a una inesgotable caixa de solidaritat de llepa-soles, comissionistes raspallers i polítics sordmuts. I, naturalment, també ho és per la seva pròpia cara, acceptant sense cap escrúpol un llegat dinàstic corrupte en els afers privats i sota sospita en els públics, quan és el seu rostre el que ha d’avalar la repressió contra els ciutadans. Què té, doncs d’estrany, que el Tribunal Suprem obligui que la seva carapresideixi les sales plenàries de les institucions públiques, si és la síntesi de la qualitat democràtica del país?
Els lídersindependentistes empresonats ho són per la seva condició política i els que estan exiliats ho són per la mateixa causa. Tothom pot arribar a aquesta conclusió sense cap dificultat si analitza desacomplexadament els esdeveniments que els han portat fins a aquesta situació. De la mateixa manera que pot comprovar que, malgrat que Espanya es considera una democràcia consolidada, l’única consolidació que pot acreditar és l’immobilisme petri d’un règim polític condicionat pel franquisme supervivent. Un règim heretat i apropiat per una elit piramidal intocable que controla les estructures de l’Estat (forces armades, judicatura i oligarquia econòmica), que s’encastella en la indivisibilitat del territori i que se serveix d’una legislació inaccessible, blindada per la Constitució. Amb vassallatge vil d’ una classe política que aspira més a ingressar en aquesta elit que en la relació de servidors del poble al que han enganyat. Com en una democràcia orgànica. Democràcia i democràcia orgànica. Una veritable democràcia s’acredita quan els seus ciutadans tenen mitjans i oportunitats per prendre decisions i delegar-les als seus representants perquè ordenin, regulin, o modifiquin qualsevol dels aspectes que configuren el seu hàbitat social. De baix a dalt, però. Perquè de sistemes de participació el franquisme ja en tenia: votaven aquells en qui el règim podia confiar la seva supervivència. Més o menys com ara. Mentre des dels seus castells ens asseguren que a Espanya es pot parlar de tot, es persegueix aquells que també volen qüestionar el seu domini de l’Estat. I quan se’ls planteja debatre-ho en un marc democràtic asseguren que és la Constitució la que la legitima i no la ciutadania. Com en una democràcia orgànica. Repressió, exiliats, presos polítics. A Catalunya han portat els líders socials i part d’un govern democràtic a la presó i la resta a l’exili, per entossudir-se a contradir aquesta visió oficial de la democràcia. Han assenyalat processalment prop de 3.000 persones i amenacen amb càstigs de presó, de multes i d’inhabilitacions una llarga cua de candidats a reu que encara no se sap on acaba. Adulteren els processos electorals fixant-ne judicialment els calendaris, culpabilitzen candidats independentistes o càrrecs públics democràticament escollits i manipulen les atribucions estatutàries del Parlament de Catalunya coaccionant-hi els debats i practicant-hi el filibusterisme parlamentari a través dels diputats afins al seu domini. Com en una democràcia orgànica. Europa ens mira (desenfocada). Res de tot això ni cap de les contradiccions del sistema polític espanyol no passen desapercebudes a l’Europa comunitària ni als estats que en formen part. Tenen informació detallada i abundant sobre la deficient gestió de l’economia, sobre l’exagerada articulació institucional, sobre la instrumentalització de la justícia i la policia al servei de les elits polítiques i socials, sobre la corrupció que corre com una anguila des de la Casa Reial fins al darrer despatx i, naturalment, sobre com un conflicte com el de Catalunya es pretén resoldre des de la repressió. Però els ulls amb què Europa ens mira no li permeten obtenir una visió nítida i àmplia. L’ull de la justícia està més habituada a l’anàlisi fred dels conflictes que se li sotmeten, com s’ha comprovat amb les demandes d’extradició dels exiliats catalans presentades a Alemanya, Bèlgica i Escòcia i com s’espera trobar en el TSJUE. Però l’ull de les institucions polítiques estatals i comunitàries està més dominat per l’esclerosi de les relacions internacionals, de les aliances subjectes a la convergència d’interessos político-econòmics que per a posar en pràctica una escrupulosa representació democràtica dels electors. Com en una democràcia orgànica. Ens queda, això sí, l’esperança, el repte, que la constància i la determinació de l’independentisme català sobrevisqui al terratrèmol que la idiosincràsia substancial d’Espanya provocarà tard o d’hora en el context europeu. La crisi política i econòmica derivada de la Covid té tots els indicis d’obrir el terra sota els peus dels que sostenen la ficció política i econòmica de l’Estat espanyol i de deixar els seus relats de democràcia orgànica penjats de l’aire.
Aquesta setmana, el Tribunal d’Apel·lacions d’Atenes ha dictaminat que la direcció del partit neonazi Alba Daurada és una organització criminal perquè ha actuat contra els seus adversaris polítics al marge de la llei. La notícia d’aquesta sentència ha arribat fins a nosaltres compartint els espais informatius amb una nova rebentada de tapes del clavegueram espanyol, gràcies a l’inesgotable fons d’armari de l’extorsionador José Manuel Villarejo.
Però aquí no sabem ben bé com qualificaria un tribunal de justícia aquest trencaclosques que, com més peces té, amb més nitidesa mostra l’estructura corrupta dels grups que es reparteixen el domini polític, econòmic i mediàtic de l’Estat. Ni com certificaria la simbiosi necessària entre les cúpules del bipartit, de la policia, de la judicatura i de les finances per a tapar la corrupció, per ordir diferents Operacions Catalunya o per tapar les vergonyes de la casa reial. I no ho sabem ni ho sabrem perquè, quan es tracta de desfer el cabdell, els que no hi són embolicats a dins, corren més que Forrest Gump.
Ja han passat uns dies, però si algú encara es pregunta com és possible que Pedro Sánchez hagi enviat la vicepresidenta Carmen Calvo a reunir-se amb Joan Carles de Borbó per tractar sobre la seva fuga, que hagi permès que el rei emèrit s’hagi esfumat i que no vulgui donar-ne explicacions ni detalls, que sàpiga que és davant d’un revelador exercici de transparència. Continua llegint →
Algunes informacions apunten que el reiemèrit podria anar-se’n a viure a la RepúblicaDominicana. Fugir, n’hauríem de dir. Una sortida de baixa estopa per a qui anomenaven timoner de la transició i àrbitre de la democràcia, per al màxim representant de l’Estat adornat amb protocols, reverències, audiències, uniformes militars, discursos de lloguer, tones i milers d’hores de premsa rosa, una gran campetxania i altres sobiranes collonades. Continua llegint →
Si la setmana passada sosteníem que la instituciómonàrquicaespanyola és en un cul-de-sac, l’Espanya que la sosté també hi és. No pas per la mateixa raó, perquè l’adveniment d’una República no dissimularia el problema de fons: les pobres expectatives que ofereixen els diferents partits que opten a governar-la. Continua llegint →
Si el rei Felip VIè s’hagués adreçat als espanyols la nit del 13 de març, hores després que el president del govern anunciés l’estat d’alarma, els ciutadans potser haurien tingut la impressió que el monarca es preocupava per ells i ho haurien desvinculat del comunicat que la Casa Reial va emetre el dia 15 per desentendre’s del fons que Joan Carles I mantenia amagat a l’estranger, procedent de presumptes comissions de l’Aràbia Saudí.Continua llegint →
Espanya és encara un país de reverències. Davant del rei, encara hi ha qui sent una rampa que l’empeny a torçar la closca i vinclar la carcanada. I davant del poderós, també. Ho fa la premsa davant de campanyes publicitàries o subvencions que salven el compte de resultats i condemnen l’honestedat periodística. I ho fa qualsevol que necessita el favor d’un càrrec públic, com si fos una torna obligada dels arguments o fins i tot un substitut quan aquests són dèbils. Continua llegint →
Paraules Cosides 