Més enllà de la satisfacció de veure com li rosega el sistema nerviós, és bo que la ministra espanyola d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, s’hagi sentit ofesa perquè una periodista de la televisió estoniana li hagi comparat la repressió contra els dissidents russos amb la dels independentistescatalans. Primer, perquè quan se t’encén la cua, és que la tens de palla i no la pots anar passejant pel món com si fossis un paó reial de la democràcia quan no ets més que un poll desplomat per les lloques que sempre han manat al teu galliner. I després perquè aquest fet –sumat al degoteig de situacions similars que viu el cos diplomàtic espanyol a molts punts del món- demostra que la difusió internacional del conflicte polític entre Catalunya i Espanya és una via enormement útil per mantenir-lo viu sobre la taula dels conflictes oberts a l’Europa actual. I, finalment, perquè potser algú també s’adonarà que, més enllà d’assegurar una simple mecànica governamental autonomista per a la propera legislatura, també és necessari estabilitzar l’estratègia independentista amb horitzons més amplis.
Els lídersindependentistes empresonats ho són per la seva condició política i els que estan exiliats ho són per la mateixa causa. Tothom pot arribar a aquesta conclusió sense cap dificultat si analitza desacomplexadament els esdeveniments que els han portat fins a aquesta situació. De la mateixa manera que pot comprovar que, malgrat que Espanya es considera una democràcia consolidada, l’única consolidació que pot acreditar és l’immobilisme petri d’un règim polític condicionat pel franquisme supervivent. Un règim heretat i apropiat per una elit piramidal intocable que controla les estructures de l’Estat (forces armades, judicatura i oligarquia econòmica), que s’encastella en la indivisibilitat del territori i que se serveix d’una legislació inaccessible, blindada per la Constitució. Amb vassallatge vil d’ una classe política que aspira més a ingressar en aquesta elit que en la relació de servidors del poble al que han enganyat. Com en una democràcia orgànica. Democràcia i democràcia orgànica. Una veritable democràcia s’acredita quan els seus ciutadans tenen mitjans i oportunitats per prendre decisions i delegar-les als seus representants perquè ordenin, regulin, o modifiquin qualsevol dels aspectes que configuren el seu hàbitat social. De baix a dalt, però. Perquè de sistemes de participació el franquisme ja en tenia: votaven aquells en qui el règim podia confiar la seva supervivència. Més o menys com ara. Mentre des dels seus castells ens asseguren que a Espanya es pot parlar de tot, es persegueix aquells que també volen qüestionar el seu domini de l’Estat. I quan se’ls planteja debatre-ho en un marc democràtic asseguren que és la Constitució la que la legitima i no la ciutadania. Com en una democràcia orgànica. Repressió, exiliats, presos polítics. A Catalunya han portat els líders socials i part d’un govern democràtic a la presó i la resta a l’exili, per entossudir-se a contradir aquesta visió oficial de la democràcia. Han assenyalat processalment prop de 3.000 persones i amenacen amb càstigs de presó, de multes i d’inhabilitacions una llarga cua de candidats a reu que encara no se sap on acaba. Adulteren els processos electorals fixant-ne judicialment els calendaris, culpabilitzen candidats independentistes o càrrecs públics democràticament escollits i manipulen les atribucions estatutàries del Parlament de Catalunya coaccionant-hi els debats i practicant-hi el filibusterisme parlamentari a través dels diputats afins al seu domini. Com en una democràcia orgànica. Europa ens mira (desenfocada). Res de tot això ni cap de les contradiccions del sistema polític espanyol no passen desapercebudes a l’Europa comunitària ni als estats que en formen part. Tenen informació detallada i abundant sobre la deficient gestió de l’economia, sobre l’exagerada articulació institucional, sobre la instrumentalització de la justícia i la policia al servei de les elits polítiques i socials, sobre la corrupció que corre com una anguila des de la Casa Reial fins al darrer despatx i, naturalment, sobre com un conflicte com el de Catalunya es pretén resoldre des de la repressió. Però els ulls amb què Europa ens mira no li permeten obtenir una visió nítida i àmplia. L’ull de la justícia està més habituada a l’anàlisi fred dels conflictes que se li sotmeten, com s’ha comprovat amb les demandes d’extradició dels exiliats catalans presentades a Alemanya, Bèlgica i Escòcia i com s’espera trobar en el TSJUE. Però l’ull de les institucions polítiques estatals i comunitàries està més dominat per l’esclerosi de les relacions internacionals, de les aliances subjectes a la convergència d’interessos político-econòmics que per a posar en pràctica una escrupulosa representació democràtica dels electors. Com en una democràcia orgànica. Ens queda, això sí, l’esperança, el repte, que la constància i la determinació de l’independentisme català sobrevisqui al terratrèmol que la idiosincràsia substancial d’Espanya provocarà tard o d’hora en el context europeu. La crisi política i econòmica derivada de la Covid té tots els indicis d’obrir el terra sota els peus dels que sostenen la ficció política i econòmica de l’Estat espanyol i de deixar els seus relats de democràcia orgànica penjats de l’aire.
Els EUA presumeixen de ser el paradigma de la democràcia. Però ara es troben que un candidat a la presidència es proclama guanyador abans que l’escrutini sigui concloent, que els seus partidaris es manifesten amb actitud amenaçadora donant trompades a les portes dels col·legis electorals perquè s’aturi el recompte del vot anticipat, que els és desfavorable, i que la meitat dels nord-americans no reconeix a l’altra meitat el dret a governar durant la propera legislatura. És a dir, com en una república bananera. Al cap i a la fi, aquesta mena de règims han estat sempre franquícies de la particular manera nord-americana d’exportar el seu concepte de llibertat. Però perquè tot això sigui possible és indispensable l’existència d’una àmplia massa de ciutadans nedant cofois en el taujanisme, en l’analfabetismecívic, en el bloqueig del raonament, en la visceralitat. I llavors un simple gest, un sol llumí, els pot il·luminar o fer esclatar, segons convingui. I si algú es pensa que aquesta és una epidèmia que queda lluny, només ha de treure el cap per la finestra.
Aquest passat divendres la cúpula dels Mossos d’Esquadra va ser condecorada pel ministeri de l’Interior per la seva actuació en la repressió de les protestes contra la sentència pel Procés. No pot ser cap sorpresa que tant el govern socialista més progressista de la història com el governconservador del partit més corrupte conegut fins ara considerin un mèrit policial l’atonyinament dels manifestants.
Ja ens ho han deixat ben clar amb les retribucions extraordinàries per l’OperacióCopèrnic –per a nosaltres més coneguda com a Operació Piolín– i amb la transgressió de la contenció pressupostària apujant els salaris de policies i guàrdiescivils un promig del 20 per cent, sempre amb el record de l’entusiasta dedicació esmerçada a Catalunya. El que sí que sorprèn és que els responsables de la policiacatalana –els polítics i els jeràrquics– no hagin renunciat a rebre aquesta condecoració que és l’expressió màxima d’un model policial antiquat i rebutjable i d’una actitud servil que Catalunya ja no pot admetre.
En aquest fotut país, on tenim la maleïda obsessió de ventilar les nostres opinions i obsessions a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, els partits polítics no en són una excepció sinó un paradigma. I vet aquí que tots els altaveus van plens d’avisos i “recadets” enviats des de totes les sigles polítiques, especialment les independentistes, perquè Quim Torra expliqui què farà si es confirma la inhabilitació que li té guardada el Tribunal Suprem. Continua llegint →
Que el secretari general del Parlament, Xavier Muro, tingui por de l’extorsió i la repressió que exerceixen els tribunals espanyols d’excepció sobre les institucionscatalanes, és perfectament comprensible perquè a l’hora d’estesar els marges de l’independentisme no s’entretenen pas a triar mates grosses de petites ni cargols de sargantanes. Continua llegint →
Ja han passat uns dies, però si algú encara es pregunta com és possible que Pedro Sánchez hagi enviat la vicepresidenta Carmen Calvo a reunir-se amb Joan Carles de Borbó per tractar sobre la seva fuga, que hagi permès que el rei emèrit s’hagi esfumat i que no vulgui donar-ne explicacions ni detalls, que sàpiga que és davant d’un revelador exercici de transparència. Continua llegint →
Descobrir que alguns políticsindependentistes han estat espiats a través del sistema Pegassus –que només es ven a organismes governamentals- pot tenir un cert valor periodístic en el marc de la crònica general sobre la disputa entre Espanya i Catalunya, però no pot sorprendre ningú. L’espionatge és consubstancial dels mecanismes de defensa d’un estat, com ho és la construcció de relats per a justificar les actuacions dels poders institucionals i factuals que el governen. Continua llegint →
Dissimulat sota la densa màscara amb què el Covid-19 ha embolicat les nostres vides, circula arreu del món un virus menys letal però especialment agressiu per al sentit comú: la iconoclàstia. Es pot comprendre que hi hagi monuments en honor de fets i de persones que siguin incòmodes o ofensius en determinades comunitats i que els vulguin eliminar però no es pot acceptar la imposició monolítica i universal de la seva aversió sota hipòcrites disfresses de solidaritats trans-històriques. Continua llegint →
Els uniformats, militars i cossos de seguretat en general, sense distinció de plaques ni d’escuts, ens fan por. És difícil dir si és una por visceral i atàvica per la manera com han fet valer el poder de les armes al llarg de la Història, si és un temor provocat pels abusos i les coercions que n’anem sabent i o si ens fa basarda veure’ls com el reflex armat de la prepotència i la intolerància que nia dins de la nostra pròpia societat. Continua llegint →
