Coloms que no volen

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Estat Espanyol, EUA, Europa, Independència, Independentisme, OTAN, Política, Política catalana, Política espanyola, Relacions Internacionals, Sobiranisme, Victòria Alsina

La cimera de l’OTAN a Madrid ha deixat anar molta bromera. L’ocurrència del rei espanyol sobre la vigència de la lluita entre tirania i democràcia és d’un volum testicular digne del seu pare. Però també ha abocat tones de plom sobre les relacions internacionals de les properes dècades, com assenyalen els analistes que no tenen el melic hispanocèntric ni el cul llogat en dòlars. Si els EUA aporten gairebé el 70 per cent del pressupost de l’aliança, qui pot dubtar que tots els acords adoptats beneficien directament els seus interessos? Fins ara, Europa ha estat incapaç de bastir la seva pròpia defensa continental i no parlem d’Espanya, que hi aporta amb prou feines l’1,3 per cent. O si, parlem-ne: que els catalans ens declaréssim partidaris de l’OTAN –com ha proposat la consellera Victòria Alsina en un article a La Vanguàrdia– seria perquè aspirem a entrar-hi com a país sobirà un dia sense data amb un exèrcit que no podrem pagar? O perquè estem disposats que l’Espanya que ens escanya sigui el nostre portaveu? No fem volar coloms, consellera, que ja no volen ni els de la pau.

Conills porquins

Etiquetes

Catalanisme, Català a l'escola, Catalunya, Democràcia, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, Mitjans, partits polítics, Poder Judicial, Política, Política catalana, Política espanyola, Policia, Pressupostos, Sobiranisme

Als catalans ens tenen tancats en una gàbia de conill porquí, entretinguts amb una sínia que repeteix invariablement els mateixos graons i amb un laberint amb una sola porta que ens rebota sempre cap a dins. Si en volen un parell d’exemples, recordin que aquesta setmana hem tingut els episodis del castellà a l’escola, que s’encamina cap a una disputa jurídica, i l’endèmic incompliment dels pressupostos de l’Estat a Catalunya que aprofundeix el càstig que se’ns aplica sistemàticament. Agafin aquestes qüestions i totes les que vulguin i portin-les a l’àmbit de discussió que sigui: invariablement comprovaran que qui té la darrera paraula, la vara pel mànec no és ni el poble català ni cap àrbitre imparcial sinó servidors o còmplices d’aquells que posen la gàbia i decideixen amb quin règim s’hi viu: tribunals (Constitucional, Superior, TSJC, ordinaris…), policia, institucions polítiques o mitjans de comunicació, tots relligats pels llaços comuns del patriotisme espanyol. No són uns incompetents ni uns mentiders, com deia el conseller Puigneró. Són els amos.

Guillotines sobre el cap

Etiquetes

#aneualamerda, Balances fiscals, Catalangate, Catalunya, Ciutadans, Clavagueres de l'Estat, Democràcia, Ensenyament, Immersió lingüística, Independència, Independentisme, Indults, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme, Tribunal Suprem, TSJC, Villarejo, Vox

Aquesta setmana –com fa tant de temps- els titulars de l’actualitat ens han fet sentir com dringuen les guillotines que pengen sobre els nostres caps. El Tribunal Suprem espanyol diu gat on deia blat i revisarà els indults dels presos independentistes. Hem arribat a un consens parlamentari per aigualir la immersió lingüística a l’escola per l’efecte de les pressions del TSJC i el govern espanyol subratlla que el 25 % d’ensenyament en castellà s’ha de complir. El PSOE, PP, Vox i Cs impedeixen al Congrés que s’investiguin les clavegueres de l’Estat malgrat les revelacions del catalangate i de l’excomissari Villarejo. El govern espanyol no publicarà les balances fiscals per no alimentar els greuges espanyols però se n’hi refot d’alimentar els greuges catalans. No són titulars descontextualitzats sinó símptomes persistents d’un mal corrosiu. Per això hauria estat bé que algun representant del poble català hagués dit “Ja n’hi ha prou, com a nació hem de tenir el coratge d’actuar”, però qui ho ha dit ha estat la vicepresidenta dels EUA, Kamala Harris, sobre una qüestió ben llunyana del que ens ocupa.

La normalitat de Pedro Sànchez

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Nazis, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, PSOE, Repressió, Selecció espanyola, Sobiranisme, Ultradreta

Fixin-se si té barra Pedro Sánchez que dimecres va gosar dir al Congrés de Diputats que l’actitud del seu govern vers Catalunya no és com la del PP i que en comptes d’enviar-nos “piolins” hi posa pau perquè la selecció espanyola de futbol jugui als nostre país amb normalitat. Deixant de banda que manllevi el mot despectiu amb què aquí vam anomenar els salvatges que van venir a tustar els votants de l’1-O i que passi de puntetes sobre la seva part de responsabilitat en la repressió, ja és ser fals i tarlandòs afirmar que “la roja” jugués amb absoluta normalitat contra Albània a l’RCD Stadium de Cornellà de Llobregat el passat 26 de març. Omplir el camp d’individus que feien la salutació nazi i corejaven “Como no te voy a querer, Francisco (Franco)”, “Puigdemont a prisión”, “Separata el que no bote” i “No nos engañan, Cataluña es España”, acompanyats d’Ignacio Garriga i de les brigades de Vox, de Jordi de la Fuente (del partit neonazi Moviment Social Republicà), i Nacho Mulleras (del partit feixista Democracia Nacional) és d’una normalitat literalment aplastant.

Robles, per exemple

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Clavagueres de l'Estat, Congrés de Diputats, Corrupció, Defensa, Democràcia, Espionatge, Fons reservats, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Margarita Robles, partits polítics, Pegassus, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Todo por la patria

Podria ser que els esdeveniments vagin més ràpids que la publicació d’aquest article i que, quan el llegeixin, Margarita Robles ja no sigui ministra de Defensa. De fet, quan el passat dimecres, al Congrés de Diputats, va justificar l’espionatge polític i va exhibir més vísceres que cervell, feia la impressió de deixar-se anar sense recances, com si ja hagués vist rodolar el seu cap Passeig de la Castellana avall. O potser va ser per tot el contrari que va ostentar aquesta autosuficiència adquirida en la carrera judicial que li permet sentir-se per damunt del bé i del mal. Més o menys a l’alçada del “todo por la patria” que practicaven tant la policia dels GAL com ella mateixa quan els va depurar des de la Secretària d’Estat d’Interior perquè el senyor X no quedés amb el cul a l’aire. O com quan va li lliurar al rei uns fons reservats en efectiu per no deixar rastre. Quan es justifica el trànsit per les clavegueres, es van deixant petjades del llot que s’hi ha trepitjat i els passadissos del govern espanyol no els farà més nets i brillants ningú per més que els freguin.

Pegassus fa de drac

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Espionatge, Independència, Independentisme, partits polítics, Pegassus, Política, Política catalana, Política espanyola, Repressió, Sobiranisme, Unitat

En aquesta setmana de Sant Jordi d’enguany, el drac contra el que sempre havia lluitat el cavaller s’ha transformat en un cavall alat que ha escampat els llamps de Zeus sobre els nostres mateixos caps. I, com bé sabien els gals “que resistien encara i sempre a l’invasor”, aquesta és l’única cosa que ens hauria de fer por. Perquè, com hem pogut veure en la compareixença que els capitans de l’independentisme polític i social van fer a Brusel·les i en la que va fer el govern català al Palau, l’artilleria política no solament no apunta tota en la mateixa direcció sinó que cada un la carrega amb munició diferent, i fins i tot n’hi ha de fogueig. I no ens referim a les denúncies sobre l’espionatge que Espanya ha practicat sempre i que tindran un recorregut imaginable, sinó a la resposta contra l’estat que el practica. Per més que la resistència pacífica s’empari en els valors morals de qui sap respondre a les bufetades posant-hi l’altra galta, només qui té moltes cares pot aguantar totes les plantofades sense immutar-se.

La zitzània que s’enfila

Etiquetes

absentisme, Catalunya, Democràcia, Extrema dreta, Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola

L’estudi que, aquesta setmana, ha fet públic l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) assenyala que la confiança dels ciutadans en les institucions és molt baixa, que tendeix a una davallada encara més alarmant, i que els partits polítics són el focus d’aquest recel. Ells, de fet, són els encarregats de gestionar-les i els que les haurien de fer properes i accessibles als ciutadans i no llunyanes i estranyes com la gent les percep. Encara que no ho sembli, o que sembli contradictori, l’ascens de l’extrema dreta -que ara fa enrogallar els francesos reclamant el vot per Macron o que comença a instal·lar-se a les institucions espanyoles– és, precisament, una conseqüència d’aquesta desconfiança. Si els partits que haurien d’engrandir la democràcia governessin amb els ciutadans i per als ciutadans i no amb i per als grups de pressió, si no fossin addictes a l’extracció de recursos públics, si no els acovardís trobar solucions resolent els conflictes, la zitzània no tindria marges on créixer ni fems per adobar-se.

Deficiències sistèmiques

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Exiliats, Independentisme, Justícia, Justícia belga, Justícia espanyola, Justícia europea, Montesquieu, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, TJUE, Tribunal Suprem

Retrat actualitzat de Montesquieu

En la vista d’aquesta setmana al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), els representants d’Espanya i de la UE han rebatut els criteris dels tribunals belgues per denegar l’extradició dels exiliats catalans perquè consideren que aquests poden reparar qualsevol vulneració de drets a través del mateix sistema judicial espanyol, al qual no troben cap deficiència sistèmica que justifiqui la intervenció de tribunals d’altres països. I ho han argumentat sense despentinar-se. Ni sense girar el cap per no veure els representants de Polònia i de Romania asseguts als seients dels seus testimonis. Ni sense enrojolar-se, recordant com es nomenen (o es deixen de renovar) els membres del Tribunal Suprem. O com aquest dirimeix qüestions polítiques, com els seus membres n’opinen i no pas jurídicament, com es serveix dels informes novel·lats de la policia i la Guàrdia Civil per justificar unes sentències preconcebudes i com l’Estat persegueix l’independentisme a través dels diferents estadis de la judicatura. I si tot això no són deficiències sistèmiques que baixi Montesquieu a veure-ho.

La inflació és política

Etiquetes

consum, Democràcia, Energia, Inflació, partits polítics, Política, Política espanyola, Preus

Les mesures aprovades pel govern espanyol per rebaixar l’impacte de la inflació potser facilitaran un cert alleujament a alguns sectors i probablement aconseguiran reduir l’índex del 9’8 per cent que aquesta setmana ens ha posat els pèls de punta. Però serà un efecte estètic perquè les fonts del problema –el preu dels fluids energètics i la dependència dels factors geopolítics i econòmics globals– seguiran indemnes i amb plena capacitat per condicionar l’adopció de mesures que permetin resoldre la crisi específica de l’Estat espanyol. I la raó per la qual ens trobem en aquesta ratera és la incapacitat de l’estat –com a ens polític que articula i administra el bé comú dels ciutadans del seu territori– per a intervenir en sectors que ja s’han escapat de la seva competència. La inflació, per tant, és més política que econòmica: som en mans d’algú que no pot resoldre els nostres problemes i, per tant, entre l’espasa i la paret: o recuperem el control sobre els factors que ens poden garantir l’estabilitat o bé ens abandonem al vertigen i al caos.

Rússia en l’horitzó

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Diplomàcia, Geopolítica, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Rússia, Relacions Internacionals, Sobiranisme

En la geopolítica, com en tot, els aliats i els adversaris canvien amb les rebufades del vent. Aquell que ahir et prometia caliu avui et fot un gerro d’aigua freda al cim; i aquell que et mirava per damunt l’espatlla ara et dóna la mà. Tot depèn de si formes part dels interessos polítics, econòmics o estratègics que cotitzen en el joc del moment. Què ens han d’explicar als catalans! Però no n’hi ha una altra, com no hi ha horitzons estàtics ni impossibles, sinó horitzons canviants. I encara que ara sigui obligat repudiar Rússia com a soci o com a aliat, esparverats com estem per la guerra salvatge contra Ucraïna, fa quatre anys l’escenari no era aquest i d’aquí un temps tampoc no ho serà. Si els estats i les nacions només haguessin d’establir relacions amb països escrupolosament democràtics i respectuosos amb els drets humans, el món seria una cova d’autistes. I el que estigui net d’encaixades amb unes mans brutes, que aixequi el dit. Per això aquests que ara remuguen i remuguen amb els contactes russos, demà –com van fer ahir, com han fet sempre i tornaran a fer- els trobaràs fent tractes amb ells o amb altres de més galdosos. Ves a saber per què hauria de ser millor el suport d’uns que d’uns altres, si no n’hi ha cap que no faci tuf.