Compte amb la base!

Etiquetes

Catalanisme, Català, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Normalització Lingüística, Política, Política catalana, Sobiranisme

Molts processos d’independència han estat conduïts i desenvolupats pels descendents dels colons. Al continent americà, gairebé tots. És per aquest motiu que l’idioma oficial d’aquests països és l’anglès, el portuguès o el castellà i no les llengües natives dels pobles que n’eren naturals, en la majoria de casos ja anorreades per l’acció devastadora de les imposicions colonials quan se’n van alliberar. Preguntem-nos si per a nosaltres un procés d’aquesta mena seria satisfactori. Perquè quan parlem d’eixamplar la base social de l’independentisme –un desig en principi lloable- també ens hem de preguntar per què s’hi haurien d’incorporar a partir d’ara aquells que encara no ho han fet malgrat el que ha revelat el procés social i polític viscut a Catalunya des del 2010. En quin context, amb quins marcs polítics, econòmics, socials i culturals, pretenem convèncer-los de sumar-s’hi? Pensem-hi. Sobretot ara que l’ús del català experimenta un retrocés important i que revitalitzar-lo no serà possible sense una consistent consciència nacional.

Presumpta innocència

Etiquetes

Catalunya, Corrupció, Democràcia, Justícia, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana, Presumpció d'innocència

Cap ciutadà –i aquesta categoria inclou els servidors públics– no hauria de ser forçat a abandonar càrrecs ni feines quan és investigat o jutjat perquè d’aquesta manera es protegiria i respectaria més escrupolosament la presumpció d’innocència. Si una persona no és culpable fins que no es demostra, ni les operacions-espectacle de la policia, ni les filtracions interessades, ni les accions egocèntriques de la judicatura, ni les condemnes anticipades a través de titulars i de telenotícies no haurien de comportar l’avançament d’una sentència que encara no s’ha dictat. Els partits independentistes catalans, víctimes del periodisme mercenari, de la judicialització de la política, de la politització de la justícia i del filibusterisme parlamentari, saben molt bé de què va aquesta ofensiva. Precisament per això costa d’entendre que s’emparin en el desgast partidista per no aprovar un reforma del reglament del Parlament que fins i tot els serveis jurídics de la cambra validen i que ajudaria a corregir la trampa d’aquesta falsa moral que s’imposa.

Una guitza al formiguer

Etiquetes

Arnaldo Otegi, Catalunya, Democràcia, EH Bildu, ETA, Independència, Independentisme, Pais Basc, partits polítics, Política, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme, Terrorisme

Les paraules d’Arnaldo Otegi fent acte de contrició per la lluita armada i proposant una negociació per a l’alliberament dels presos d’ETA, tenen més transcendència perquè fan posar els seus adversaris en evidència que no pas pel seu pes específic. Per això el mateix Otegi les ha qualificat de “guitza al formiguer”. Ha posat davant del morros del PSOE el caramel de la governabilitat penjat d’un ham. Si el mosseguen, remarcaran el protagonisme d’EH Bildu tant en la conclusió del conflicte basc del passat, associat al terrorisme, com en l’obertura del conflicte futur per l’autodeterminació. I a la vegada, posaran en mans de la dreta l’exclusiva del ressentiment endèmic i transversal, que roman adherit a la societat espanyola gràcies a aquella cola que ho manté tot tan ben lligat. I si el rebutgen, posaran en evidència davant de tothom que a Espanya no hi ha espai per a negociar res. Ves que, per a augmentar la consideració de causa justa per a les reivindicacions de bascos i catalans, no facin molt més les paraules d’Otegi que les misterioses passeres d’escolanet de Iñigo Urkullu.

Despertarà Europa?

Etiquetes

Carles Puigdemont, Catalanisme, Catalunya, Clara Ponsatí, Democràcia, Espanya, Independència, Independentisme, Justícia, Justícia espanyola, Justícia europea, Partit Popular, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Toni Comín

La resolució de la jutgessa de Sàsser ha estat molt celebrada i ha provocat que molts dels periodistes destacats a Sardenya s’hagin interessat pel retorn de Carles Puigdemont a Catalunya. Però el que ha passat a l’Alguer podria ser una cançó enfadosa de mal acabar. D’una banda, els tribunals de diferents països europeus i, probablement també els de la UE, semblen poc inclinats a lliurar els líders independentistes catalans a l’aliança político-judicial espanyola, que ja ha demostrat a tothom tenir més gana que pa, més odi que equitat i més vísceres baixes que cervell. Per un altre costat, aquest front patriòtic hispànic continua obsedit a capturar-los i, a la vista de la corrida de Pablo Casado a la plaça de braus de València i a l’aval del Tribunal Constitucional als procediments del jutge Llarena, no hi haurà treva perquè duen inoculada a la sang la divisa castellana que els ha fet mesells: “sostenella y no enmendalla”. I és així que ens podem trobar amb Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín lliures per moure’s arreu, però sempre amb el risc de ser detinguts per les policies dels estats que visitin, alertades i requerides pels seus col·legues espanyols. Despertarà Europa? O seguirà suportant el ridícul que Espanya l’obliga a compartir com a sòcia i membre de la UE que és?

La taula, un decorat

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Govern, Govern espanyol, Independència, Independentisme, partits polítics, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Taula de diàleg

Se li va escapar a Pedro Sánchez quan va ser incapaç d’explicar com havien ocupat dues hores de reunió amb Pere Aragonès. I el president de la Generalitat ho va ratificar afirmant que el més important de tot era tenir el govern espanyol assegut a la taula de negociació. El més transcendent de la trobada de dimecres entre el govern més progressista de la història d’Espanya i el govern més independentista de la història de Catalunya és una simple foto. I com que els dos mandataris la van vestir amb una pirotècnia verbal abusiva en quantitat i insultant en qualitat, només la lectura dels detalls ens permet extreure’n conclusions. Que han fet els dos governs en els 18 mesos transcorreguts entre la primera i la segona trobada, entre la primera i la segona foto? La part espanyola només ha sabut ratificar la distància que la separa d’un acord amb els independentistes. I la part catalana, ha estat incapaç de consensuar i preparar un equip negociador i ho ha utilitzat de pretext per aprofundir en la seva particular disputa partidista. La taula de diàleg només és un decorat per la foto.

A fer punyetes!

Etiquetes

CGPJ, Democràcia, Estat Espanyol, Indults, Justícia, Jutges, partits polítics, Poder Judicial, Política, Política espanyola

La paraula composta “poder judicial” té més d’un significat. A més a més del que tothom coneix -el tercer poder de l’Estat i tot el que representa institucionalment, com a grup de pressió i com materialització del “pes de la llei”– també es pot definir com la capacitat intel·lectual de judicar, d’emetre raonaments. Sobre el paper etimològic, les dues accepcions haurien de ser sinònimes; però sobre el paper de premsa, es veu clarament que són antònimes. Ho podríem argumentar amb un llarg historial de procediments dubtosos i de sentències peculiars que delaten preocupants incapacitats per a exercir l’ofici d’impartir justícia o que alerten sobre l’honestedat amb què alguns el practiquen. Però avui ens limitarem a constatar que el discurset que ha fet aquests dies el president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, demostra que ell tampoc exercita correctament el seu “poder judicial”. Si ho fes, no qüestionaria els indults concedits per un poder executiu tan independent com el seu. Ni es faria l’escrupolós amb la incapacitat manifesta dels partits polítics per pactar la renovació del CGPJ, mentre roman còmodament repanxigat a la seva poltrona després de més de mil dies de tenir el mandat caducat. I sense haver fet el més mínim gest de dimitir, ni per dignitat ni per avergonyir els que mercadegen amb les connivències entre els tres poders, ben vaselinats pel quart. Així, doncs, a fer punyetes!

Campanades buides

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Església Catòlica, Independència, Independentisme, Papa Francesc, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Reconciliació, Sobiranisme, Taula de diàleg

Ha parlat el Sant Pare a través de l’ultradretana ràdio dels bisbes espanyols per dir que Espanya i Catalunya han de reflexionar i dialogar. Alguns catalans troben que aquest pronunciament és tan summament extraordinari que fan repicar les campanes com si el pontífex hagués anunciat l’adveniment de la independència del nostre país gràcies a la intercessió divina. Però la veritat és que el Papa no ha dit res que no haguem sentit dir abans a tots aquells que salten els bassals quan es comencen a mullar les soles de les sabates. Perquè, a més a més de les atribucions catòliques i apostòliques, Francesc també té les atribucions romanes i si no diu cap paraula en va, tampoc en diu cap de concloent. “Reconciliar-nos amb la pròpia història” i “fugir de les ideologies, que són les que impedeixen qualsevol procés de reconciliació” no són recomanacions apropiades en boca de qui pertany a una poderosa institució religiosa que s’ha aparellat impúdicament amb els poders dominants del món per sotmetre molts pobles a la fe i a les armes. Ja ens ho farem, santedat, perquè per més que repiquin les campanes, el blat no va sol a la sitja.

Lleis evolutives

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Taula de diàleg, Teresa Cunillera

Ja comença a ser hora que els portaveus de les institucions estatals i els dels partits unionistes deixin de dir ximpleries com si el coeficient intel·lectual de la resta dels ciutadans fos tan limitat com el seu. Dimecres passat, la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, responia a les expectatives sobre la taula de diàleg repetint, una vegada més, els exorcismes que s’han après contra la diabòlica possessió independentista: “Dins la llei, tot. I fora de la llei, res. Les normes hi són per complir-les” i “la taula de diàleg també ha de servir per parlar de convivència”. Si les lleis només hi fossin per complir-les encara estaríem governats per les dels romans però, sortosament, no solament es promulguen per ser complertes transitòriament sinó també per ser els graons precedents de noves lleis que ens permetin ascendir en civilitat i llibertat. I d’això és del que s’ha de parlar en la refotuda taula de diàleg: de com avançar cap a un marc legal que garanteixi el dret dels catalans a l’autodeterminació. Perquè per més que Pedro Sánchez vulgui designar els seus representants en funció dels assumptes de l’ordre del dia, aquesta és una taula política i no administrativa; una taula parada per resoldre el conflicte entre Catalunya i l’Estat. Per parlar de descentralitzacions autonòmiques ja hi ha la bilateral i les conferències del president als mandataris regionals.

Covards de ronyó cobert

Etiquetes

Bancs, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Generalitat, Independència, Independentisme, Jaume Giró, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Tribunal de Comptes

Les persones expedientades pel Tribunal d’Ajustament de Comptes han estat a punt d’assumir les fiances amb els respectius patrimonis perquè cap banc ha volgut avalar el Fons Complementari de Riscos que el govern de la Generalitat havia activat, ni ell mateix s’atrevia a fer-ho des de l’Institut Català de Finances “per no comprometre els funcionaris”, fins que aquests han mocat el conseller Giró negant-se a ser l’excusa dels malpagadors. Diguem-ne un parell de coses. Aquests bancs, als quals els fa tanta ànsia involucrar-se a favor de res que tingui a veure amb el Procés, no els fa cap angúnia, en canvi, mantenir uns consells d’administració farcits de titelles que només saben aixecar el dit per votar favorablement el que els demani l’entitat, i pagar-los morterades per la seva particular immunitat de ramat. I pel que fa al govern català: més els valdria embrutar-se la llengua ficant-se-la per allí d’on s’escapa la por que no pas anunciar mesures que semblen valentes i després s’amaguen darrere d’excuses covardes. Ho hem somniat que avançàvem pels carrers cridant que serien nostres i que no teníem por?

La cara del rei

Etiquetes

Corrupció, Democràcia, Estat Espanyol, Felip VI, JoanCarles I, Monarquia, Política, Protocol, República, Tribunal Suprem

Les cares dels reis d’Espanya sobre columnes de pedra picada.

El rei d’Espanya és rei per la cara. Per la cara del que no era rei però se’n va auto-proclamar sota el tàlem feixista per dictar-nos durant quaranta anys i deixar-nos en herència una monarquia ressuscitada. Per la cara de l’emèrit del desmèrit que primer es va arrapar sense cap vergonya als faldons del general i després, sense immutar-se, es va disfressar de conductor de la neo-democràcia. I per la galta que hi va posar per aixecar el patrimoni particular fent-se convidar a totes les taules i totes les festes que li repartien senyores i penyores gràcies a una inesgotable caixa de solidaritat de llepa-soles, comissionistes raspallers i polítics sordmuts. I, naturalment, també ho és per la seva pròpia cara, acceptant sense cap escrúpol un llegat dinàstic corrupte en els afers privats i sota sospita en els públics, quan és el seu rostre el que ha d’avalar la repressió contra els ciutadans. Què té, doncs d’estrany, que el Tribunal Suprem obligui que la seva cara presideixi les sales plenàries de les institucions públiques, si és la síntesi de la qualitat democràtica del país?