El comú denominador

Etiquetes

ANC, Òmnium Cultural, Catalunya, CUP, Democràcia, ERC, Independència, Independentisme, JuntsxCat, partits polítics, Política, Política catalana, Procés, Sobiranisme

La solidesa de les conviccions que han portat a tants de catalans a adherir-se a l’independentisme des del 2010 ençà, és el que permet als més optimistes afirmar que el Procés es manté viu, malgrat que els partits polítics que els representen s’esbudellin sense miraments. Però una cosa és mantenir-se viu i una altra de ben diferent és estar en plenitud de facultats. La força popular és una força teòrica, virtual, anèmica, sense l’eina de transformació que són els partits polítics. I ara que és ben evident que uns i altres ni es corresponen ni es coordinen, potser caldria reflexionar si l’objectiu prioritari ha de deixar de ser la independència per passar a ser la consolidació del denominador comú. És a dir: provocar i aconseguir que, tant a les dues organitzacions cíviques majoritàries com als tres partits polítics independentistes, prenguin les estructures i el poder aquelles persones convençudes que és prioritari treballar plegats per aconseguir la independència que atiar les diferències i competir per una hegemonia que no els duu a cap altre lloc que al seu melic.

Ui, si, l’esquerra…

Etiquetes

Banca, Catalunya, Democràcia, Desenvolupamnt, Energia, Govern espanyol, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Progrés, PSOE, Rescat bancari

Amb la insuportable xafogor que fa aquesta setmana, només ens faltava que els mitjans d’informació fessin titulars suats dient que el govern espanyol ha fet un tomb a l’esquerra. És veritat que gravar els beneficis extraordinaris de la banca i de les companyies energètiques i bonificar el preu del transport públic són mesures allunyades del conservadorisme i ja se n’han encarregat la Borsa i la CEOE de remarcar-ho. Però una política veritablement d’esquerres no consisteix a posar pedaços als efectes negatius del sistema polític i econòmic sinó a subjugar-lo al progrés dels ciutadans. Per exemple, regulant la producció i la distribució de l’energia, com el bé estratègic que és per al desenvolupament econòmic i per al progrés social. O recuperant els fons de rescat que en el seu moment es van destinar a sanejar la banca. O bastint un transport públic àgil, funcional i efectiu, allunyat de les macroestructures. O no corrompent les regles de la democràcia batejant de diàleg una compravenda de silencis i renúncies.

Parlament o bastió?

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Laura Borràs, Lawfare, Lluis Puig, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana, Sobiranisme

De moment, la mesa del Parlament manté la defensa del vot delegat del diputat electe Lluís Puig i falta veure què farà davant la resistència de Laura Borràs a abandonar el càrrec pel procediment judicial que té obert. Aquestes dues qüestions no són inconnexes perquè provenen de l’ofensiva que els poders de l’Estat mantenen contra els càrrecs independentistes, estrafent la legislació per convertir en delictes penals tots els actes que provenen de la discrepància política. Perquè, de la mateixa manera que la situació de Lluís Puig no es redueix a una delegació de vot sinó que prové de l’exili polític al qual s’ha vist forçat, l’acusació contra Laura Borràs no es limita a les circumstàncies d’unes adjudicacions contractuals sinó que se sosté gràcies als procediments utilitzats per construir la causa. Per tant, la qüestió de fons és si el Parlament ha de ser o no un bastió contra la guerra bruta de l’Estat o se n’ha d’apartar per sotmetre’s a una obediència submisa. Els unionistes ho tenen clar. Ara falta veure què faran els que es pensen que ja tenen el cel guanyat.

Coloms que no volen

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Estat Espanyol, EUA, Europa, Independència, Independentisme, OTAN, Política, Política catalana, Política espanyola, Relacions Internacionals, Sobiranisme, Victòria Alsina

La cimera de l’OTAN a Madrid ha deixat anar molta bromera. L’ocurrència del rei espanyol sobre la vigència de la lluita entre tirania i democràcia és d’un volum testicular digne del seu pare. Però també ha abocat tones de plom sobre les relacions internacionals de les properes dècades, com assenyalen els analistes que no tenen el melic hispanocèntric ni el cul llogat en dòlars. Si els EUA aporten gairebé el 70 per cent del pressupost de l’aliança, qui pot dubtar que tots els acords adoptats beneficien directament els seus interessos? Fins ara, Europa ha estat incapaç de bastir la seva pròpia defensa continental i no parlem d’Espanya, que hi aporta amb prou feines l’1,3 per cent. O si, parlem-ne: que els catalans ens declaréssim partidaris de l’OTAN –com ha proposat la consellera Victòria Alsina en un article a La Vanguàrdia– seria perquè aspirem a entrar-hi com a país sobirà un dia sense data amb un exèrcit que no podrem pagar? O perquè estem disposats que l’Espanya que ens escanya sigui el nostre portaveu? No fem volar coloms, consellera, que ja no volen ni els de la pau.

Conills porquins

Etiquetes

Catalanisme, Català a l'escola, Catalunya, Democràcia, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, Mitjans, partits polítics, Poder Judicial, Política, Política catalana, Política espanyola, Policia, Pressupostos, Sobiranisme

Als catalans ens tenen tancats en una gàbia de conill porquí, entretinguts amb una sínia que repeteix invariablement els mateixos graons i amb un laberint amb una sola porta que ens rebota sempre cap a dins. Si en volen un parell d’exemples, recordin que aquesta setmana hem tingut els episodis del castellà a l’escola, que s’encamina cap a una disputa jurídica, i l’endèmic incompliment dels pressupostos de l’Estat a Catalunya que aprofundeix el càstig que se’ns aplica sistemàticament. Agafin aquestes qüestions i totes les que vulguin i portin-les a l’àmbit de discussió que sigui: invariablement comprovaran que qui té la darrera paraula, la vara pel mànec no és ni el poble català ni cap àrbitre imparcial sinó servidors o còmplices d’aquells que posen la gàbia i decideixen amb quin règim s’hi viu: tribunals (Constitucional, Superior, TSJC, ordinaris…), policia, institucions polítiques o mitjans de comunicació, tots relligats pels llaços comuns del patriotisme espanyol. No són uns incompetents ni uns mentiders, com deia el conseller Puigneró. Són els amos.

Guillotines sobre el cap

Etiquetes

#aneualamerda, Balances fiscals, Catalangate, Catalunya, Ciutadans, Clavagueres de l'Estat, Democràcia, Ensenyament, Immersió lingüística, Independència, Independentisme, Indults, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme, Tribunal Suprem, TSJC, Villarejo, Vox

Aquesta setmana –com fa tant de temps- els titulars de l’actualitat ens han fet sentir com dringuen les guillotines que pengen sobre els nostres caps. El Tribunal Suprem espanyol diu gat on deia blat i revisarà els indults dels presos independentistes. Hem arribat a un consens parlamentari per aigualir la immersió lingüística a l’escola per l’efecte de les pressions del TSJC i el govern espanyol subratlla que el 25 % d’ensenyament en castellà s’ha de complir. El PSOE, PP, Vox i Cs impedeixen al Congrés que s’investiguin les clavegueres de l’Estat malgrat les revelacions del catalangate i de l’excomissari Villarejo. El govern espanyol no publicarà les balances fiscals per no alimentar els greuges espanyols però se n’hi refot d’alimentar els greuges catalans. No són titulars descontextualitzats sinó símptomes persistents d’un mal corrosiu. Per això hauria estat bé que algun representant del poble català hagués dit “Ja n’hi ha prou, com a nació hem de tenir el coratge d’actuar”, però qui ho ha dit ha estat la vicepresidenta dels EUA, Kamala Harris, sobre una qüestió ben llunyana del que ens ocupa.

La normalitat de Pedro Sànchez

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Nazis, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, PSOE, Repressió, Selecció espanyola, Sobiranisme, Ultradreta

Fixin-se si té barra Pedro Sánchez que dimecres va gosar dir al Congrés de Diputats que l’actitud del seu govern vers Catalunya no és com la del PP i que en comptes d’enviar-nos “piolins” hi posa pau perquè la selecció espanyola de futbol jugui als nostre país amb normalitat. Deixant de banda que manllevi el mot despectiu amb què aquí vam anomenar els salvatges que van venir a tustar els votants de l’1-O i que passi de puntetes sobre la seva part de responsabilitat en la repressió, ja és ser fals i tarlandòs afirmar que “la roja” jugués amb absoluta normalitat contra Albània a l’RCD Stadium de Cornellà de Llobregat el passat 26 de març. Omplir el camp d’individus que feien la salutació nazi i corejaven “Como no te voy a querer, Francisco (Franco)”, “Puigdemont a prisión”, “Separata el que no bote” i “No nos engañan, Cataluña es España”, acompanyats d’Ignacio Garriga i de les brigades de Vox, de Jordi de la Fuente (del partit neonazi Moviment Social Republicà), i Nacho Mulleras (del partit feixista Democracia Nacional) és d’una normalitat literalment aplastant.

Robles, per exemple

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Clavagueres de l'Estat, Congrés de Diputats, Corrupció, Defensa, Democràcia, Espionatge, Fons reservats, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Margarita Robles, partits polítics, Pegassus, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Todo por la patria

Podria ser que els esdeveniments vagin més ràpids que la publicació d’aquest article i que, quan el llegeixin, Margarita Robles ja no sigui ministra de Defensa. De fet, quan el passat dimecres, al Congrés de Diputats, va justificar l’espionatge polític i va exhibir més vísceres que cervell, feia la impressió de deixar-se anar sense recances, com si ja hagués vist rodolar el seu cap Passeig de la Castellana avall. O potser va ser per tot el contrari que va ostentar aquesta autosuficiència adquirida en la carrera judicial que li permet sentir-se per damunt del bé i del mal. Més o menys a l’alçada del “todo por la patria” que practicaven tant la policia dels GAL com ella mateixa quan els va depurar des de la Secretària d’Estat d’Interior perquè el senyor X no quedés amb el cul a l’aire. O com quan va li lliurar al rei uns fons reservats en efectiu per no deixar rastre. Quan es justifica el trànsit per les clavegueres, es van deixant petjades del llot que s’hi ha trepitjat i els passadissos del govern espanyol no els farà més nets i brillants ningú per més que els freguin.

Pegassus fa de drac

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Espionatge, Independència, Independentisme, partits polítics, Pegassus, Política, Política catalana, Política espanyola, Repressió, Sobiranisme, Unitat

En aquesta setmana de Sant Jordi d’enguany, el drac contra el que sempre havia lluitat el cavaller s’ha transformat en un cavall alat que ha escampat els llamps de Zeus sobre els nostres mateixos caps. I, com bé sabien els gals “que resistien encara i sempre a l’invasor”, aquesta és l’única cosa que ens hauria de fer por. Perquè, com hem pogut veure en la compareixença que els capitans de l’independentisme polític i social van fer a Brusel·les i en la que va fer el govern català al Palau, l’artilleria política no solament no apunta tota en la mateixa direcció sinó que cada un la carrega amb munició diferent, i fins i tot n’hi ha de fogueig. I no ens referim a les denúncies sobre l’espionatge que Espanya ha practicat sempre i que tindran un recorregut imaginable, sinó a la resposta contra l’estat que el practica. Per més que la resistència pacífica s’empari en els valors morals de qui sap respondre a les bufetades posant-hi l’altra galta, només qui té moltes cares pot aguantar totes les plantofades sense immutar-se.

La zitzània que s’enfila

Etiquetes

absentisme, Catalunya, Democràcia, Extrema dreta, Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola

L’estudi que, aquesta setmana, ha fet públic l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) assenyala que la confiança dels ciutadans en les institucions és molt baixa, que tendeix a una davallada encara més alarmant, i que els partits polítics són el focus d’aquest recel. Ells, de fet, són els encarregats de gestionar-les i els que les haurien de fer properes i accessibles als ciutadans i no llunyanes i estranyes com la gent les percep. Encara que no ho sembli, o que sembli contradictori, l’ascens de l’extrema dreta -que ara fa enrogallar els francesos reclamant el vot per Macron o que comença a instal·lar-se a les institucions espanyoles– és, precisament, una conseqüència d’aquesta desconfiança. Si els partits que haurien d’engrandir la democràcia governessin amb els ciutadans i per als ciutadans i no amb i per als grups de pressió, si no fossin addictes a l’extracció de recursos públics, si no els acovardís trobar solucions resolent els conflictes, la zitzània no tindria marges on créixer ni fems per adobar-se.