Amb les votacions d’aquest cap de setmana començarem a tancar la primera fase del triatló electoral que tenim en dansa en poc menys d’un any. Ens queda, encara, el mercadeig per als pactes de govern i per als escons dels consells comarcals i de les diputacions, però el temps passa volant. Tant, que ja tenim al cim la precampanya de les eleccions a les Corts espanyoles –la segona prova- per a les quals els diferents líders ja fa mesos que escalfen motors i parròquies. I després de Nadal, la tercera. Un cop deslliurats de les interferències de comicis aliens, cap dels grups del Parlament de Catalunya podrà trobar cap pretext per mantenir viva una legislatura llastada des del primer dia i supervivent sota mínims des de la ruptura del govern d’ERC i Junts. La qüestió de fons, però, és de què serem capaços els catalans en aquest curt termini de temps: de ressuscitar l’independentisme combatiu, d’acomodar-lo per molts anys en la letargia actual o de certificar-ne la defunció, com pregonen els unionistes que assetgen el Palau?
El to general d’aquestes eleccions municipals –acaparat mediàticament i en bona part per la cançó enfadosa de la disputa de l’alcaldia de Barcelona– provoca un cert avorriment en l’electorat. Més enllà dels enunciats de les propostes programàtiques, construïdes amb una arquitectura gramatical publicitària, només s’hi endevina la consistència del suflé i una calculada instrumentalització política dels futurs resultats. S’intueix que el més important és guanyar alcaldies, sumar regidors, ocupar consells comarcals i diputacions i fer-ne, de tot plegat, uns balanços de partit que mesurin el respectiu posicionament en el rànquing general. Mentrestant, al darrere de les ombres xineses que proven de distreure’ns, costa de veure-hi relleus generacionals engrescadors, entusiasme per la política local, passió pels pobles i les ciutats i determinació per resoldre’n els seus problemes, que són els nostres. I es va fent consistent el temor que acabem votant més per caritat amb els nostres principis i amb les ideologies afins que no pas per la convicció de contribuir a millorar res.
El 28 de maig escollirem els consistoris que governaran els nostres ajuntaments durant els propers quatre anys. És a dir: decidirem en mans de qui posem el nostre benestar més immediat, aquell que es concreta en la prestació de la majoria dels serveis que trobem a la porta de casa, en l’entramat del medi urbà i en els espais naturals dels llocs on vivim. I si se’ns plantegen interrogants cada vegada que hem de decidir quina papereta posarem a l’urna, davant d’unes eleccions municipals els dubtes s’accentuen perquè els efectes del nostre encert o del nostre error són molt més propers i perceptibles. Aquí n’anotem alguns per reflexionar-hi.
PERSONES O PARTITS? Sempre hem sentit a dir que en unes eleccions municipals es voten les persones i no les sigles i aquest criteri se sobreentén com un valor positiu perquè prima el coneixement dels candidats per damunt dels interessos supramunicipals dels partits. Però això no és sempre tan clar. Per més vàlids o coneguts que siguin els candidats, si tenen ambició política se sotmetran a les directrius del partit perquè és una condició indispensable si volen que la seva carrera prosperi. I si no en tenen, també hauran de recórrer als recursos de la seva organització perquè els ajudin a resoldre entrebancs o els facilitin gestions o inversions si governa en institucions superiors. Els que no es vulguin conformar amb el pragmatisme d’escollir un candidat o candidata “de partit” poden decantar-se per candidatures independents? Només si són capaços d’assegurar-se que tindran la mateixa eficiència i que no són també presoners d’altres interessos.
EXPERIMENTATS O NOVELLS? A Catalunya tenim ajuntaments de dimensions molt diferents i no n’hi ha cap que sigui fàcil de gestionar, però la dificultat és multiplica exponencialment com més gran és. Entrar en una administració local i haver de torejar alhora els laberints burocràtics, les trampes que l’equip de govern i l’oposició es paren recíprocament, les complexitats de les demandes dels ciutadans, de les entitats i dels grups d’interessos que assetgen sempre els qui governen, pot fer perdre l’ànim i la paciència a qualsevol. És millor triar un candidat o una candidata experimentats i acceptar el risc dels seus vicis? O escollir-ne un altre de fresc i novell i córrer el risc de veure’l ofegar-se? Probablement, la millor opció és trobar una candidatura que reuneixi els dos perfils, que projecti un propòsit de renovació progressiva i confiar que no s’encomanin respectivament ni els nervis dels debutants ni els vicis dels acomodats.
PROJECTE DE CIUTAT. Un candidat a alcalde o alcaldessa, un grup polític, han de tenir un model de ciutat i l’han de saber explicar i concretar. Per tant, d’entrada, convindria refusar els programes electorals que presenten bateries de mesures disperses, que només pretenen captar vots tapant forats o posant en evidència les mancances dels governs precedents. I com que és més fàcil receptar que prendre i fer promeses davant d’un paper és molt més senzill que fer-les amb el pressupost municipal a la mà, cal desconfiar de les propostes grandiloqüents que no vinguin acompanyades d’un pla de finançament i d’un calendari de realització; però, sobretot, de les que no formin part d’un projecte de ciutat definit prèviament i amb claredat.
UNIONISTES O INDEPENDENTISTES? Els electors independentistes s’enfronten a un doble dilema. D’una banda, i en el cas que els partits unionistes presentin candidats que ofereixin bones expectatives per al progrés del municipi, els votants han de decidir si valoren aquesta oportunitat per damunt de tot el que aquests partits representen. És a dir, si estan disposats a oblidar que han estat partidaris i fomentadors de la repressió, que ho continuen essent i que no hi podran comptar per a res que tingui a veure amb l’amnistia ni amb l’autodeterminació de Catalunya. I per un altre costat, també han de valorar si estan disposats a sacrificar les bones expectatives que ofereix un candidat o una candidata, per involucrar-se en la guerra fratricida de l’independentisme i votar contra un bàndol o contra un altre o fugir avorrits cap al vot en blanc. I dic expressament el vot en blanc perquè l’abstenció –legítima, és clar- representa renunciar a l’únic acte que ens permet transformar la societat des de la democràcia. Representa renunciar a un dret individual que va costar molts d’anys d’esforços i de sofriment a molta gent per recuperar-lo.
Com que Pedro Sánchez ja va donar per recollida i plegada la taula de diàleg, el presidentAragonès va provar de parar-ne una altra a veure si, per la via de la interlocució social, podia reactivar la proposta de l’acord de claredat que ja havien refusat el Parlament, per insuficient, i el govern espanyol, per excessiva. Però l’any entrant serà dolent per als diàlegs de fons perquè ens consumiran els debats de proximitat temporal i no de proximitat nacional. El primer semestre ens caurà al cim la campanya de les eleccions locals (ajuntaments, consells comarcals i diputacions) amb totes les disputes imaginables i tots els fratricidisindependentistes encara no consumats. Sumem-hi el fel que ens haurem d’empassar quan siguem objecte de debat a les eleccions autonòmiques de mitja Espanya i allarguem l’agror a tot el segon semestre, calendari preelectoral de les legislatives espanyoles. Si algú creu que enmig d’aquest panorama -i amb l’amenaça d’un avançament electoral a Catalunya– s’hi podrà trobar diàleg i claredat que es prengui una til·la. El 2023 se’ns farà llarg.
Els tripulants del pont aeri constitucionalista van tenir una d’aquestes idees que broten a les sobretaules carregades: reclutar un exprimer ministre francès nascut a Catalunya, desvagat després de fotre en doina la seva carrera política amb una combinació explosiva de vanitat personal i de suflé ideològic. Manuel Valls va acceptar capitanejar un projecte corsari –quin altre nom podria tenir, noliejat pel pol empresarial i retribuït a preu fix més incentius?- que aglutinés el vot dels barcelonins que troben que l’independentisme és una xenosa febrada. Primer havia de ser una candidaturaespanyolistaunitària però algun tuf va allunyar tots els partits menys el que té el cul llogat pels impulsors de la idea, Ciutadans.
Un cop a l’ajuntament, Valls ha fet tot el que era a les seves mans per complir amb el contracte: impedir que l’independentisme tingués l’alcaldia de la capital, encara que sigui revalidant a qui ha blasmat sense compassió. Ara, Ciutadans ha decidit acabar la comèdia i vet aquí com aquell que venia embolicat en paper de regal, ha acabat fent un paper d’estrassa. O sigui, el paperina.
Detall de trencadís d’Antoni Gaudí al Parc Güell de Barcelona.
No ens fem trampes al solitari: la Barcelona actual no és el resultat de la gestió d’Ada Colau, sinó dels alcaldes del PSC –PasqualMaragall, JordiClos i JordiHereu– i de XavierTrias (CDC). Una acumulació d’ambicions capitals que han conduït al col·lapse del mediurbà, i d’oblits que han accentuat els perjudicis d’aquesta cursa sense retrovisors. També és cert que l’alcaldessa ha estat incapaç de conciliar els somnis d’slow-city amb el terratrèmol desencadenat per la insuflació de gas dels seus antecessors.
Paraules Cosides 