La inflació és política

Etiquetes

consum, Democràcia, Energia, Inflació, partits polítics, Política, Política espanyola, Preus

Les mesures aprovades pel govern espanyol per rebaixar l’impacte de la inflació potser facilitaran un cert alleujament a alguns sectors i probablement aconseguiran reduir l’índex del 9’8 per cent que aquesta setmana ens ha posat els pèls de punta. Però serà un efecte estètic perquè les fonts del problema –el preu dels fluids energètics i la dependència dels factors geopolítics i econòmics globals– seguiran indemnes i amb plena capacitat per condicionar l’adopció de mesures que permetin resoldre la crisi específica de l’Estat espanyol. I la raó per la qual ens trobem en aquesta ratera és la incapacitat de l’estat –com a ens polític que articula i administra el bé comú dels ciutadans del seu territori– per a intervenir en sectors que ja s’han escapat de la seva competència. La inflació, per tant, és més política que econòmica: som en mans d’algú que no pot resoldre els nostres problemes i, per tant, entre l’espasa i la paret: o recuperem el control sobre els factors que ens poden garantir l’estabilitat o bé ens abandonem al vertigen i al caos.

El 2050 dels hipòcrites

Etiquetes

Canvi Climàtic, consum, Contaminació, Deslocalització, Emergència climàtica, Energia, Joe Biden, Medi Ambient, Política

“Hem d’actuar ara, no podem esperar al 2050” ha dit Joe Biden sobre la necessitat de frenar el canvi climàtic. Doncs va, posem-nos-hi. Què fem primer? Traiem del segon i del tercer món la producció dels béns de consum que tant contamina i que els hem derivat per abaratir-nos-en els preus i la mà d’obra i la tornem al primer món? Apujarem aquí els salaris i els preus i baixarem els beneficis sense despentinar-nos? O cargolarem encara més les classes populars perquè siguin més pobres i no hagin de consumir contaminants? Aturem el transport intercontinental per mar i aire? Traiem de les mans especuladores la producció i la distribució de l’energia perquè no es boicotegi la transició cap a la sostenibilitat? Ens ho permetran els amics i patrocinadors de Biden i de tots els mandataris que aquesta setmana papallonegen per Glasgow? Res de tot això passarà abans del 2050. Això sí: ens bombardejaran sense compassió per inculcar-nos sentiments de culpa i assenyalar-nos com a principals actius per canviar el guió d’aquesta hipòcrita comèdia que no hem escrit, que no dirigim i que només protagonitzem com a subjectes passius.

Terrorisme energètic

Etiquetes

Benestar Social, Crisi energètica, Economia, Electricitat, Emissions contaminants, Energia, Gas, Política, UE

La UE ha dit que no aportarà cap solució immediata per afrontar l’encariment accelerat i desorbitat del preu de l’electricitat i només se li acut suggerir als estats membres que en rebaixin els impostos. Es miri com es miri, la demanda d’explicacions sempre s’estavella contra el mur dels mercats. Es veu que els mercats són déu-nostre-senyor i tot comença i s’acaba en els seus taulells. Però aquesta és una mirada curta i miop. Per graduar-nos millor la vista, ens hauríem de fer algunes preguntes i mirar de respondre-les. Per exemple: qui pot tenir més interès a practicar el terrorisme energètic a través dels preus, quan la UE està immersa en un procés accelerat per a la reducció d’emissions contaminants derivades dels combustibles fòssils? L’energia és, actualment, un bé estratègic sense el qual no es pot portar a terme ni el desenvolupament de l’economia ni del benestar social? Per tant, és assenyat que continuï en mans de qui només en busca el rendiment financer i té la clau de pas de l’estabilitat sòcio-econòmica? Qui li posarà l’esquellerinc al gat?

Enrampats

Etiquetes

Aigua, Catalunya, Economia, Electricitat, Empreses energètiques, Energia, Gas, Medi Ambient, partits polítics, pobresa, Política, Política espanyola, serveis públics, transició energètica

Si el preu de l’electricitat es dispara quan les calefaccions o els aires condicionats van a tot drap és perquè està sotmès a una combinació perversa entre les lleis de la demanda i les dels oligopolis i, a la vegada, a les de la corrupció política que les van instaurar. Per tant, si ara l’AELEC, (l’Associació d’Empreses d’Energia Elèctrica que agrupa Endesa, Iberdrola, Viesgo i EDP) ha reclamat que es reformi la tarifa perquè les factures siguin més estables no ha estat per mala consciència sinó per la por a ser assenyalats com a usurers. I com que els que han de promoure aquesta reforma són els mateixos que un dia o altre s’asseuran als consells d’administració de les companyies energètiques, no cal que n’esperem gran cosa.

Espanya és el cinquè país comunitari amb un tant per cent més alt de població dins dels paràmetres de pobresa (darrere de Romania, Letònia, Bulgària i Estònia) amb 9’6 milions de persones, dels quals un milió viuen a Catalunya. Amb aquest panorama i el que ve, el debat no ha de ser sobre les fórmules del càlcul de les tarifes energètiques i de l’aigua, sinó sobre si aquests subministres han de ser considerats un servei públic al marge dels mercats especulatius, igual que el procés de transformació de la producció cap a la nul·la contaminació ambiental. Gestionar els recursos des de la proximitat i sense la intermediació d’especuladors facilita l’eliminació de les desigualtats.

MAT-ant sense manies

Etiquetes

Agricultura, Democràcia, Economia, Electricitat, Energia, Medi Ambient, Política

S’acaba d’inaugurar la línia de Molt Alta Tensió (MAT) que porta a Catalunya l’electricitat que l’estat compra a França i que travessa les comarques gironines sense miraments ni concessions. Només cal resseguir-ne el recorregut per comprovar-ho. L’impacte visual és enorme, la proliferació de torres és delirant i és insultant la proximitat a alguns indrets habitats. Els col·lectius contraris a la línia ho han denunciat sempre i ara estan contents perquè el Suprem ha decidit escoltar un grup de tècnics discrepants. Però l’obra és feta. I encara que una pintada en un mur digui que torres més altres han caigut, la impressió general és que pagarem cara la nostra passivitat.