Despertarà Europa?

Etiquetes

Carles Puigdemont, Catalanisme, Catalunya, Clara Ponsatí, Democràcia, Espanya, Independència, Independentisme, Justícia, Justícia espanyola, Justícia europea, Partit Popular, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Toni Comín

La resolució de la jutgessa de Sàsser ha estat molt celebrada i ha provocat que molts dels periodistes destacats a Sardenya s’hagin interessat pel retorn de Carles Puigdemont a Catalunya. Però el que ha passat a l’Alguer podria ser una cançó enfadosa de mal acabar. D’una banda, els tribunals de diferents països europeus i, probablement també els de la UE, semblen poc inclinats a lliurar els líders independentistes catalans a l’aliança político-judicial espanyola, que ja ha demostrat a tothom tenir més gana que pa, més odi que equitat i més vísceres baixes que cervell. Per un altre costat, aquest front patriòtic hispànic continua obsedit a capturar-los i, a la vista de la corrida de Pablo Casado a la plaça de braus de València i a l’aval del Tribunal Constitucional als procediments del jutge Llarena, no hi haurà treva perquè duen inoculada a la sang la divisa castellana que els ha fet mesells: “sostenella y no enmendalla”. I és així que ens podem trobar amb Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín lliures per moure’s arreu, però sempre amb el risc de ser detinguts per les policies dels estats que visitin, alertades i requerides pels seus col·legues espanyols. Despertarà Europa? O seguirà suportant el ridícul que Espanya l’obliga a compartir com a sòcia i membre de la UE que és?

Si a la ministra li cou…

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Espanya, Exiliats, Independència, Independentisme, Pacte de govern, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, Relacions Internacionals, Repressió

Més enllà de la satisfacció de veure com li rosega el sistema nerviós, és bo que la ministra espanyola d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, s’hagi sentit ofesa perquè una periodista de la televisió estoniana li hagi comparat la repressió contra els dissidents russos amb la dels independentistes catalans. Primer, perquè quan se t’encén la cua, és que la tens de palla i no la pots anar passejant pel món com si fossis un paó reial de la democràcia quan no ets més que un poll desplomat per les lloques que sempre han manat al teu galliner. I després perquè aquest fet –sumat al degoteig de situacions similars que viu el cos diplomàtic espanyol a molts punts del món- demostra que la difusió internacional del conflicte polític entre Catalunya i Espanya és una via enormement útil per mantenir-lo viu sobre la taula dels conflictes oberts a l’Europa actual. I, finalment, perquè potser algú també s’adonarà que, més enllà d’assegurar una simple mecànica governamental autonomista per a la propera legislatura, també és necessari estabilitzar l’estratègia independentista amb horitzons més amplis.

Afer europeu, no espanyol

Etiquetes

Catalunya, Espanya, Europa, Exiliats, Franquisme, Independència, Independentisme, Justícia, parlament europeu, Presos polítics, Repressió

Els agradi o no al govern espanyol i als partits del dogmatisme constitucionalista, la qüestió de Catalunya i la dels polítics catalans presos i exiliats ja no és un afer intern del seu Estat. A tot Europa provoca curiositat veure com ciutadans d’una nacionalitat històrica, integrats en un col·lectiu ideològicament ampli, és reprimit i perseguit per promoure democràticament l’exercici de l’autodeterminació. Sobta comprovar com els tres poders de l’Estat espanyol –mai separats i sempre interseccionats entre ells i fins i tot amb altres poders menys institucionals-, es fan venir bé l’immaterial esperit de les lleis i l’immobilisme post-franquista per privar els dirigents independentistes de la seva llibertat i, fins i tot, dels seus drets com a presos. I encara crida més l’atenció que alguns d’aquests dirigents decideixin exiliar-se per seguir defensant democràticament, des de les institucions europees, una proposta política reprimida a les institucions espanyoles. Defugint l’arbitrarietat jurídica que hi impera allí, però posant-se en mans i a l’empara del dret internacional europeu i, més específicament, del dret dels països d’acollida.

I, finalment, alarma comprovar que l’actitud oficial d’Espanya consisteix a pressionar políticament i diplomàticament les autoritats d’aquests països i a desacreditar la independència de llurs tribunals quan dictaminen que la legislació espanyola no és homologable amb la que ells administren i que els polítics exiliats no disposen de prou garanties per ser jutjats a Espanya. Tota això fa feix i, malgrat que ara s’hagi perdut un suplicatori forçat pels compromisos diplomàtics, el 36 per cent del Parlament Europeu ja ha deixat constància que la lupa europea sobrevola Espanya

El president transparent i el rei opac

Etiquetes

Corrupció, Democràcia, Espanya, Estat, Monarquia, partits polítics, Política, Política espanyola, República

Ja han passat uns dies, però si algú encara es pregunta com és possible que Pedro Sánchez hagi enviat la vicepresidenta Carmen Calvo a reunir-se amb Joan Carles de Borbó per tractar sobre la seva fuga, que hagi permès que el rei emèrit s’hagi esfumat i que no vulgui donar-ne explicacions ni detalls, que sàpiga que és davant d’un revelador exercici de transparència.

Reforma democràtica i no penal

Etiquetes

Codi Penal, Democràcia, Espanya, Estat, Política, Política espanyola, PSOE, República

El govern de Pedro Sánchez proposarà una reforma del Codi Penal que el faci menys asintònic amb els d’altres països de la UE, a veure si li estalvia a la judicatura espanyola fer el ridícul quan concorre en tribunals d’altres països o en els de la Unió. La iniciativa, plantejada al marge del pacte de legislatura, no trobarà suports ni en els aliats ni en l’oposició perquè no retrocedeix prou en matèria de llibertats democràtiques, ni tampoc hi avança.

Hi ha republicans, a Espanya?

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Espanya, Estat, Estat Espanyol, Monarquia, partits polítics, Política espanyola, República

Manifestació republicana a Madrid.

Cap persona que s’hagi mirat la realitat política i social d’Espanya pot dir que els resultats de les eleccions del 20 de desembre hagin estat una sorpresa. I aquest articulista potser tampoc no s’hauria de sorprendre que no hi hagi hagut debat sobre si l’estat espanyol ha de ser una monarquia o una república. Que no l’hagi impulsat el PP, s’entén perquè el seu paper de marmessor de l’herència franquista que representa la monarquia, és evident. Que no ho hagi fet el PSOE, també, perquè l’exercici del poder i el temor als sabres li ha fet perdre el significat de les sigles i l’esperit que les van inspirar. Però que no ho hagin fet els partits que es presenten com a nous i revulsius de la vella política és més difícil de comprendre.