Etiquetes
Aeroports, Catalunya, Independència, Independentisme, Infrastructures, Política, Política catalana, Sobiranisme
De la complementarietat dels aeroports catalans i de la connexió ferroviària entre ells, fa molts anys que se’n parla. Fins i tot amb una certa intensitat quan es debatia sobre el traçat del TGV per les comarques que els allotgen. Però la música no ha passat mai del flabiol, segurament perquè tant els aeroports com els trens depenen de l’Estat -que té una mirada exclusivament radial– i perquè enxarxar els transports responia a criteris econòmics i polítics catalanocèntrics que tant repugnen a Madrid. Amb la represa de les comissions bilaterals, aquesta idea ha tornat sobre la taula. No cal ser gaire optimistes ni sobre les comissions ni sobre la materialització del projecte perquè d’aquí al 2030 el sol ha sortir 3.385 vegades. Però –més enllà de la polèmica sobre l’ampliació del Prat o, precisament, per compensar-ne les limitacions- no hem de menystenir l’oportunitat de treballar sobre una veritable infraestructura d’estat. La interconnexió dels aeroports, vull dir; no el macrocentre del Prat, que només es pot justificar si ens mirem el futur des de la competència amb Madrid i no des de la independència.
