Funció vista per a veredicte

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, Judici presos polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Tribunal Suprem

S’ha acabat la funció i els espectadors tornen cap a casa amb sentiments contraposats.
Al voltant d’uns, revola un aire lleuger, discretament fresc, com el de la serralada a finals de la primavera. Se’n duen una bona impressió perquè, pel seu gust, l’argument ha estat ben construït. Els seus intèrprets preferits han estat a l’alçada del repte en què els posaven els seus antagonistes i, fins i tot els figurants, amb intervencions breus però molt ben treballades, han contribuït a aixecar l’expectació sobre la trama.
Al voltant d’uns altres, però, l’aire és espès i tèrbol com el que surt de les profunditats del metro. Per a ells l’argument ha estat previsible, anodí, burocràtic, i els actors que venien a veure han hagut de defensar el seu paper a cops de colze davant d’un director cregut i uns antagonistes veterans i busca-raons que no passaven cap vergonya amb les seves exageracions vuitcentistes si n’hi podien fer passar als altres. N’estan tan convençuts que els han fotut gat per llebre que, si s’hi rumien gaire, encara tornaran enrere i li fotran foc al teatre.

Al·lèrgies primaverals

Etiquetes

1-O, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Judici presos polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme

Els meteoròlegs ja van anunciar que aquesta primavera vindria carregada de substàncies irritants, però no calien les seves prediccions: n’hi havia prou amb examinar l’actualitat per endevinar que ens sobrevindrien al·lèrgies variades. El president del Tribunal Suprem, per exemple, té una otitis aguda que l’impedeix suportar les preguntes dels advocats de la defensa i les declaracions dels seus testimonis, que porten aire net a una causa bruta. Ell, en canvi, ens provoca una granellada verinosa cada vegada que els interromp i coarta amb aquesta educació que té, de fill de bona casa (de barrets). Per coïssor epidèrmica, aquesta més pirètica, la que provoquen la Junta Electoral Central i els instructors i fiscals del jutjat número 13 de Barcelona, decidits a reduir a substància “orgànica” qualsevol dret que pugui esgrimir un independentista. A veure, doncs, si l’esternut que denegarà la senadoria a Miquel Iceta serà només un episodi ocasional o el símptoma d’una rinitis aguda general. Perquè, efectivament, en tenim els nassos plens.

La gana els fa perdre la vergonya

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, Judici presos polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Tribunal Suprem

En el judici contra els presos polítics, l’advocacia de l’Estat, la fiscalia i el mateix tribunal actuen com si fossin galta-grossos davant d’un bufet lliure: la gana els fa perdre la vergonya. Ho hem vist quan van acceptar que un partit feixista actuï com acusació particular, amb la denegació de testimonis de la defensa, amb l’arbitratge contradictori del jutge Marchena, amb una sensibilitat desigual vers els indicis de falsos testimonis i amb la inducció de respostes cap els testimonis de l’acusació.
També hi podem afegir una altra decisió arbitrària: la de limitar la visió dels vídeos a la fase d’examen de les proves i no permetre que contrastin al moment la veracitat de les declaracions d’alguns testimonis de l’acusació. Per més raons procedimentals que es puguin argumentar, el judici és públic, té una notable connotació mediàtica per la mateixa causa i perquè es retransmet en directe. I tot sembla articulat a fi que res destorbi el relat, meticulosament confegit, que ha d’amarar l’opinió pública perquè tot encaixi.

Que el judici no ens tapi la bruíxola

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Eleccions, Estat, Independència, Judici presos polítics, Política catalana, Política espanyola, Referèndum, Sobiranisme

Un dels punts comuns de la defensa dels presos polítics catalans és assegurar que van donar curs a una demanda popular, materialitzada democràticament mitjançant unes eleccions i una majoria parlamentària, i que la van sotmetre a estratègies polítiques per portar-la a terme per la via del pacte. Estrictament, el procés podria quedar resumit d’aquesta manera.
Però, també d’una manera estricta, s’ha de recordar que aquest mandat popular no és un simple encàrrec prospectiu sinó una brúixola precisa cap a la independència de Catalunya, amb pactes o sense. Així ho van determinar les eleccions del 2015, el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i les eleccions del 27 de desembre posterior, aquests dos darrers amb efectes encara vigents.
Per tant, per més que el judici obert al Tribunal Suprem reclami justament la nostra atenció i per més que les exposicions dels encausats sobresurtin de forma brillant per damunt de la pobresa de les acusacions, convé no oblidar que només som en un replà d’una llarga escala sense ascensor.