L’iceberg Dalmases

Etiquetes

Francesc de Dalmases, Mitjans, Periodistes, Política, Premsa

Un veterà company de redacció va rebre, fa molts anys, un sobre amb diners i una nota perquè escrigués una notícia favorable a uns interessos comercials conflictius. Al cap de pocs dies, la informació publicada deixava per als parracs aquella empresa. I quan els seus responsables van preguntar al periodista si havia rebut el sobre, ell els va dir que sí, però que no acceptava interferències en la seva feina. Dels diners, ningú no en va parlar. Influir en els mitjans de comunicació i manipular-los són temptacions tan velles com l’ofici més vell. Per això l’afer Dalmases té més transcendència en la recargolada rivalitat política que ens esprem el país i el futur que no pas entre el gremi periodístic, que assumeix que aquesta càrrega va inclosa en les relacions que la feina ens obliga a mantenir amb el poder. Una altra cosa és quin preu n’hem de pagar o quina recompensa en rebem, periodistes i mitjans. Per a més informació, vegeu els nomenaments de periodistes per a càrrecs de confiança política o la relació de subvencions i ajuts que el govern concedeix als mitjans.

Conills porquins

Etiquetes

Catalanisme, Català a l'escola, Catalunya, Democràcia, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, Mitjans, partits polítics, Poder Judicial, Política, Política catalana, Política espanyola, Policia, Pressupostos, Sobiranisme

Als catalans ens tenen tancats en una gàbia de conill porquí, entretinguts amb una sínia que repeteix invariablement els mateixos graons i amb un laberint amb una sola porta que ens rebota sempre cap a dins. Si en volen un parell d’exemples, recordin que aquesta setmana hem tingut els episodis del castellà a l’escola, que s’encamina cap a una disputa jurídica, i l’endèmic incompliment dels pressupostos de l’Estat a Catalunya que aprofundeix el càstig que se’ns aplica sistemàticament. Agafin aquestes qüestions i totes les que vulguin i portin-les a l’àmbit de discussió que sigui: invariablement comprovaran que qui té la darrera paraula, la vara pel mànec no és ni el poble català ni cap àrbitre imparcial sinó servidors o còmplices d’aquells que posen la gàbia i decideixen amb quin règim s’hi viu: tribunals (Constitucional, Superior, TSJC, ordinaris…), policia, institucions polítiques o mitjans de comunicació, tots relligats pels llaços comuns del patriotisme espanyol. No són uns incompetents ni uns mentiders, com deia el conseller Puigneró. Són els amos.

Sabem que menteixen i els donem peixet

Etiquetes

Comunicació, Fake News, Informació, Mitjans, Política, Postveritat

Il·lustració de Marco Melgrati.

Recordo amb nostàlgia aquells temps en què a les redaccions dels diaris hi acudien llampats de tota mena que venien a vendre exclusives i notícies per rebentar la làmpada d’Alí Babà. Els escoltàvem, ens divertíem i rèiem una bona estona, avans de dir-los àssi-ho-bé. Avui tenen les xarxes socials, sumen seguidors, són presos per oracles, els conviden a programes de televisió i, fins i tot, fan de periodistes o polítics, o les dues coses a la vegada. Està bé que tothom tingui mitjans per a expressar-se. El que no està tant bé és que haguem perdut el criteri de discriminar el que té interès o no en té, el que és veritat o fals i que, un cop comprovat que alguns menteixen sistemàticament, encara se’ls concedeixi espai als mitjans de comunicació.