Pont sobre aigües tèrboles

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalunya, Estatut, finançament, Independència, Independentisme, Indults, Pacte de govern, pactes, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, Referèndum, Taula de diàleg, Unilateralitat

Les paraules se les enduu el vent, diu la dita. Ho hauríem de recordar sempre que llegim articles o sentim declaracions, sobretot si són de política. Per més que la memòria dels mitjans de comunicació i dels servidors les hi donin una falsa consistència, les paraules només són aire. El que transcendeix són els fets i, ara, a la política catalana de fet essencial només n’hi ha un: el pacte subscrit per les forces independentistes que accedeix a vint-i-quatre mesos d’exploració de la via dialogada amb Espanya i que les obliga a reivindicar l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. Aquest és l’únic pont que travessa les aigües tèrboles i per sota hi passaran promeses de finançament i d’autogovern, falses conciliacions i, fins i tot, els indults, que ja veurem si s’enroquen, si aparten el presos dels esculls o els aboquen cap a remolins sense escapatòria. No convé encantar-se gaire amb el que corre aigua amunt o avall ni amb els esquitxos que pugin al pont. L’objectiu és travessar-lo i veure per quina, de les dues portes que hi ha, s’ha de sortir: la del pacte o la de la unilateralitat.

Cadascú a la seva bola

Etiquetes

ANC, Consell de la República, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Omnium, Pacte de govern

La comunitat independentista no militant està venuda des del dia que les organitzacions cíviques van proclamar amb orgull que havia arribat l’hora de la política i van passar el testimoni als partits, els únics que, en teoria, poden traslladar el moviment a les institucions. Tocava fer-ho així, però no ha sortit bé. No han sabut gestionar ni les adversitats ni les oportunitats ni la cooperació recíproca. I tampoc les organitzacions cíviques han estat capaces de convergir i donar un cop de puny sobre la taula: Òmnium no ha volgut sortir de la conciliació entre famílies rivals, l’ANC no ha sabut organitzar-se com a força més enllà de les concentracions i el Consell per la República no acaba d’aterrar dels núvols. Potser tenim massa cercles centrífugs i poca perspectiva global. Potser ens conformem a enrogallar-nos dient bestieses a les xarxes socials. Però el que és cert és que ni els partits estan per un denominador comú i completament inclusiu ni la societat civil està prou estructurada per pressionar-los i/o competir amb ells a les urnes. I així va tot.

Signatures supèrflues

Etiquetes

ERC, JuntsxCat, Llibres, Pacte de govern, Sant Jordi, Signatures

La personalitat de la signatura grafològica va perdent presència i caràcter a causa dels documents i de les identitats digitals i amb la proliferació de la comunicació a través de diferents aplicacions per a Internet. Però si en aquesta devaluació hi té alguna cosa a veure l’efecte de la tecnologia, també hi té molt de pes l’evolució de la conducta humana, que sembla avançar de forma imparable cap a la banalització del compromís i de la responsabilitat que representa estampar la rúbrica sobre qualsevol superfície. Per això, si d’una cosa hem d’estar contents d’aquesta setmana de Sant Jordi, és que encara no s’hagi arribat a cap acord d’investidura entre ERC i Junts i que l’assoliment del pacte no ens aparegui emmarcat enmig d’aquesta campanya irracional de signatures supèrflues i compulsives, que els escriptors d’ofici, els d’oportunitat i fins i tot els robots, barrejats expressament com qui vol amagar el sègol enmig del blat, reparteixen a tort i a dret sense cap més emoció que la que se sent quan es gargoteja el rebut del transportista. Esperarem un escenari menys devaluat.

Si a la ministra li cou…

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Espanya, Exiliats, Independència, Independentisme, Pacte de govern, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, Relacions Internacionals, Repressió

Més enllà de la satisfacció de veure com li rosega el sistema nerviós, és bo que la ministra espanyola d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, s’hagi sentit ofesa perquè una periodista de la televisió estoniana li hagi comparat la repressió contra els dissidents russos amb la dels independentistes catalans. Primer, perquè quan se t’encén la cua, és que la tens de palla i no la pots anar passejant pel món com si fossis un paó reial de la democràcia quan no ets més que un poll desplomat per les lloques que sempre han manat al teu galliner. I després perquè aquest fet –sumat al degoteig de situacions similars que viu el cos diplomàtic espanyol a molts punts del món- demostra que la difusió internacional del conflicte polític entre Catalunya i Espanya és una via enormement útil per mantenir-lo viu sobre la taula dels conflictes oberts a l’Europa actual. I, finalment, perquè potser algú també s’adonarà que, més enllà d’assegurar una simple mecànica governamental autonomista per a la propera legislatura, també és necessari estabilitzar l’estratègia independentista amb horitzons més amplis.

Baralles de galls

Etiquetes

Covid-19, crisi, CUP, ERC, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, JuntsxCat, Pacte de govern, Pandèmia, Parlament, Pere Aragonès, Repressió

Les negociacions per configurar un pacte de legislatura han passat aquesta setmana a la fase dels gallets: “que si governaràs sol”, “que si et penses que no en sóc capaç”, “que no facis trampes al solitari”.. Si han de marcar cresta, que en marquin. Però que no es facin mal als ulls que perdran la poca vista que tenen. Si ja fóssim en el país que volem ser, no seria cap drama que ERC i Junts no s’entenguessin i que l’executiu de Pere Aragonès se sostingués en altres afinitats programàtiques. Però som en un país delmat. Per la crisi econòmica que la pandèmia accentua i per la crisi política que també repercuteix en l’econòmica. I això, als partits independentistes que tenen per davant una legislatura amb majoria absoluta al Parlament, els obliga doblement, indissolublement, a gestionar el present, la vida quotidiana dels ciutadans, i a mantenir obert el front de conflicte amb l’Estat. Ni poden triar, ni hi poden renunciar, ni ho poden fer en solitari, ni poden amagar el cap sota l’ala. Bé, sí que poden. Jugant-se la credibilitat i agafant tots els números per acabar desplomats.

Contra el mareig

Etiquetes

Carles Puigdemont, Consell de la República, CUP, ERC, Govern, JuntsxCat, Opinió pública, Pacte de govern, Pere Aragonès

Jo també sóc dels que estem segurs que l’acord de govern arribarà quan els tractes entre els aspirants a formar-lo siguin més madurs i concrets, perquè la necessitat i la voluntat només els porten a aquest punt. El que no sé és si, mentrestant, aguantarem les basques, davant les barbaritats que deixen anar des de les respectives trinxeres. Llegim i sentim, aquests dies, desqualificacions mútues, desprestigis respectius i disbarats de l’alçada d’un campanar, dictats per la sobrecàrrega biliar acumulada per les tensions entre els partits. Sobre els interessos partidistes d’ERC, de Junts, de Pere Aragonès, de Carles Puigdemont i del Consell per la República. Sobre les preteses urgències d’uns i d’altres. I no només gitades des de la visceralitat de les xarxes, sinó també des de la pretesa capacitat analítica d’algunes tribunes d’opinió, que semblen ocupades per sicaris de la zitzània o per aspirants a càrrecs a l’estructura del futur govern. Prenguem-nos tots alguna cosa. Uns contra el vertigen de les urgències i els altres contra el oïts que ens provoca tanta histèria.

“Pactus interruptus”

Etiquetes

CUP, ERC, Govern, JuntsxCat, Pacte de govern

Els pactes són negre sobre blanc. Un marc, unes condicions i uns compromisos de les parts. Lletra escrita i rúbrica. I la resta, collonades. Vols gallinacis. Discursos de cafè. La investidura de Pere Aragonès és on és per culpa de les presses, que sovint fan agafar dreceres que són laberints. No es pot aspirar a consolidar un pacte de govern a tres bandes, ni un executiu, partint d’un pre-acord entre ERC i la CUP i condicionant la posició de Junts, que és essencial per a l’equació. Primer, perquè no se sap mai del cert de quin peu calcen o coixegen les onze organitzacions que formen el trencaclosques cupaire, funambulistes avesats entre la pressió i el distanciament institucional. I després, perquè un acord parcial només és un document de treball a la recerca de més consens. I fer-lo públic a bombo i platerets denota una prepotència inassumible o l’errònia convicció que el tercer té una urgència més notòria que el que ha de formar el govern. Per fer un pacte de legislatura, les tres formacions que diuen que ho volen hi han de posar més eficiència, més humilitat, més modèstia i més generositat (per al país). Falta saber baixar del burro i no voler pujar a cavall dels altres.

Pel davant i pel darrere

Etiquetes

Amnistia, Catalunya, Comissió bilateral, Corts espanyoles, Govern, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Indult, Pacte de govern, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Presos polítics, PSOE, Repressió, Taula de diàleg

Si algú dubtava encara que Pedro Sánchez forma part de la selecció olímpica de tafurs de la política espanyola, amb aquest re-invent de la comissió bilateral s’acaba d’apropiar del podi per a ell tot sol. Bilateral, diu. Bilateral vol dir pels dos costats: per la galta esquerra i per la dreta. O pel davant i pel darrere. I en Pere Aragonès encara cau en el parany de la cortesia diplomàtica per dir que s’hi posaran de seguida que els llepafils dels negociadors deixin de tocar els oremus estirant i arronsant el pacte de govern que retarda la seva ascensió a la Presidència. Ni acumulant tota la paciència universal atresorada des del profeta Jacob es pot arribar a creure que ni el PSOE ni cap altre partit espanyol tingui la voluntat de pactar res amb Catalunya. Remetem-nos a l’indult, a l’amnistia, a la situació dels presos polítics i els exiliats i a la causa general contra l’independentisme que aquesta setmana tambéh a inclòs la darrera mesa del Parlament. Que un orador disfressat d’enfant terrible, per més rufià que sigui, els digui que la democràcia espanyola és una barraca, només serveix per cremar palla. Els vots dels partits independentistes a les Corts espanyoles s’han de vendre molt més cars que les ofrenes a Maria que ara s’hi porten en processó.