L’arròs d’ahir i d’avui

Etiquetes

Agricultura, Costa Brava, Economia, Empordà, Medi Ambient, Memòria Històrica, pagesia, Turisme

El conreu de l’arròs a l’Escala a la postguerra. Foto: Joan Lassús. Arxiu Històric de l’Escala,

El Centre d’Estudis Escalencs i el Museu de l’Anxova i de la Sal tenen oberta en aquest centre una exposició sobre els arrossars de l’Empordà. Una activitat que del segle XVIII a mitjans del XX va arribar a ocupar molts més conreus que ara, al voltant dels darrers meandres del Ter, del Daró, de la Muga i del Fluvià, i que avui es conserva limitadament gràcies a la sortosa obstinació uns pocs agricultors. Gràcies a la tenacitat de gent enamorada del seu ofici, del país on viuen i del seu futur. Ara que el turisme ens dóna pa, és bo que sapiguem d’on el trèiem quan les úniques calces curtes que coneixíem eren les dels que treballaven als camps d’arròs.

Anuncis

Les rieres i l’ACA. Platja d’Aro com a exemple

Etiquetes

administració, Agricultura, ajuntaments, Costa Brava, Medi Ambient, pagesia, Turisme

La riera Ridaura prop de la desembocadura al terme municipal de Castell-Platja d’Aro. Foto: Emili Agulló / El Punt Avui.

Per una d’aquellles meticul•lositats legislatives agafades amb paper de fumar, a les rieres no s’hi pot posar el peu si no és prèvia aprovació de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). No fos cas que algú s’aprofités d’un bé natural sense pagar cap de les taxes que només serveixen per pagar les despeses de la burocràcia. Bé: el resultat és que les rieres són plenes de mates i arbustos perquè, si als propietaris de les terres per on passen ja els costava de complir amb l’obligació consuetudinària de netejar-les, només els faltava que algú els posés traves des d’un despatx. Això és el que passa, per exemple, a Platja d’Aro, que tenen la riera Ridaura en un estat que hi podrien fer un parc temàtic del Cocodrilo Dundee i ni els fan la neteja ni els la deixen fer.

La poma fa la unió, per exemple

Etiquetes

Agricultura, Cooperativisme, Costa Brava, Medi Ambient, pagesia

Conreu de poma. Foto: IRTA.

Ara fa cinquanta anys, un grup de productors de fruita es van unir en una cooperativa per aprofitar millor els recursos propis i potenciar el seu producte. Aquella cooperativa és avui Costa Brava Fructicultors S.L., una empresa que té en el seu historial haver aconseguit la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Poma de Girona i que avui en produeix 30 milions de quilos, en ven el 70 per cent de les que es consumeixen a tot l’Estat i lidera l’exportació amb un 30 per cent del total. Però, sobretot, és un exemple de com l’amplitud de mires i la confiança mútua poden véncer el tradicional i perniciós immobilisme de l’individualista sector agrícola i fer-lo progressar.

A la pagesia li falta més visió de futur

Etiquetes

Economia, pagesia

Convé felicitar Unió de Pagesos per la iniciativa de muntar parada a diferents ciutats catalanes per vendre directament i a un preu més just per a ells i per als consumidors els productes que els seus integrants conreen. La felicitació, però, no la faig pas com a consumidor content per haver trobat viandes bé de preu perquè això seria no veure més enllà dels nassos i oblidar que si aquesta pràctica fos sistemàtica els comportaria unes despeses d’organització, de transport i de taxes que els obligaria a apujar-lo.

 De fet, el pagès que vol vendre directament al consumidor ja ho pot fer a través de dos sistemes: un de molt antic, que funciona des de fa milers d’anys i que es diu mercat, i un altre de molt modern, que està cada vegada més actiu i que es diu venda directa per Internet amb experiències molt reeixides, sobretot entre els productors de cítrics del País Valencià. I en cap d’aquests dos sistemes he observat que els productors es resisteixin a vendre els productes al mateix preu que els seus competidors majoristes. Ans al contrari, algunes vegades els venen a un preu superior amb el pretext que aquella fruita, aquella verdura o aquells ous «són de pagès» o «ecològics».

 «Però no deia que els volia felicitar, aquest?» es preguntarà el lector. Doncs sí: els pagesos mereixen una felicitació cada vegada que prenen una iniciativa col·lectiva. És veritat que al país hi ha cooperatives que funcionen molt bé i altres organitzacions similars que també fan bona feina. Però tot plegat és encara massa petit, massa domèstic, massa atomitzat, massa desorganitzat si veritablement volen tenir força davant dels poderosos majoristes i distribuïdors i davant de les cada vegada més massives importacions. Si un dia aconsegueixen treballar plegats (compartir maquinària, planificar cultius, vendre conjuntament, etcètera…) s’adonaran que ho faran amb menys recança, amb menys esforç i amb més benefici. Llavors, a més a més, hi sortirem guanyant tots encara que no abaixin gaire els preus, perquè la pervivència el seu ofici és transcendental per a la subsistència dels humans i per a l’equil·libri del medi natural. (Foto: Marta Martínez / El Punt)

Un país de buròcrates, el nostre?

Etiquetes

administració, burocràcia, construcció, habitatge, nacional, pagesia, rural

M’explica J.G.R. els tràmits que ha hagut de fer a les diferents administracions per a obtenir el permís de rehabilitació d’una casa de la seva propietat en un petit nucli rural de quatre cases mal comptades. Quedo tant petrificat com el dintell bicentenari d’aquesta casa: encara no hi ha entrat cap paleta i la burocràcia -que fa dos anys que dura- ja li ha costat 36.000 €. Em pregunto si estem construint un país que necessita justificar (i finançar) la seva administració recargolant els ciutadans.
Des de l’Ajuntament fins als Departaments de Cultura i  de Medi Ambient, aquest propietari ha hagut de recórrer unes quantes oficines, demanar meticulosos informes sobre collonades com possibles restes arqueològiques o mines subterrànies d’aigua i pagar-ne les costes corresponents. Entre una cosa i una altra, 36.000 euros que ja li haurien permès refer la teulada. Entre la relació d’informes demanats hi he trobat a faltar, però, el de Defensa (per si hi hagués material bèl·lic enterrat), el d’Hisenda (per si hi hagués algún tresor ocult o alguna de les famoses olles amb unces d’or que les llegendes diuen que hi ha a totes les masies), el d’Indústria (per si hi hagués mines d’algún mineral sòlid o líquid en el subsòl) i, perquè no, el de la Direcció General d’Esports per si les nits de lluna plena hi ha curses de llebres en el prat del davant.

El problema no és exclusiu d’aquest ciutadà. Això ja es veu. La nostra administració ens fa pagar per tantes coses com pot i per justificar-ho ens fa fer més voltes que un molinet i una inacabable processó de papers. És natural, doncs, que la gent es cansi i opti per no moure’s o, més directament, per fer trampes. I una societat tramposa és una societat descreguda de sí mateixa. Malament podem ambicionar la cohesió nacional, l’estímul col·lectiu si el que fem és dotar-nos d’una administració que ho ofega. El peix es mossega la cua i, a més a més, se la menja.