La diana Borràs

Etiquetes

Catalunya, Independència, Independentisme, Institució de les Lletres Catalanes, Junts per Catalunya, Laura Borràs, Parlament, Política, Política catalana, TSJC

Sembla que durant el mandat de Laura Borràs a la Institució de les Lletres Catalanes, algunes coses es van fer barroerament perquè, si no fos així, la Fiscalia no s’hi hauria arrapat com una llagasta. Ara bé, d’aquí al delicte hi ha un recorregut tan subtil que el vot particular d’una magistrada del tribunal, advocant per una pena molt menor a la dictada, s’ha d’interpretar com un intent de fugir del biaix polític que sens dubte ha condicionat el procés i la sentència. N’hi ha hagut prou indicis: una llarga i recargolada instrucció, un magistrat recusat per parcialitat en el judici a la mesa del Parlament del 2017, una conxorxa tèrbola entre la fiscalia i els altres acusats per incriminar Borràs i una petició addicional d’indult per evitar que la condemnada sigui també massa màrtir. Negar que és una diana política només es pot fer des del cinisme i des de la subversió partidista, però ara que el camí del recurs es farà llarg i difícil, Borràs hauria de reflexionar si tota la munició que encara queda per llençar-li al damunt pot fer més mal a la causa política que defensa que no pas a ella.

(S)ous vitalicis

Etiquetes

ajuntaments, Catalunya, Catalunya en Comú-Podem, Consells Comarcals, Democràcia, Diputacions, Electoralisme, Funció Pública, Generalitat, Honestedat, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana, PSC, Vitalicis

Si algú –el PSC, Catalunya en Comú, o qualsevol altre partit– vol fer endreça a la funció política, que no faci foguerades d’encenalls presentant una proposició de llei per modificar la retribució dels ex-presidents del Parlament i de la Generalitat, i que es comprometi amb una reforma en profunditat que passi l’escombra per tots els racons de les institucions perquè no hi quedi entaforat cap bou, cap bèstia grossa ni cap paràsit per insignificant que hagi estat en l’estructura mastodòntica de l’administració pública. I tant li fa si volen començar pels que gaudeixen de privilegis a través d’un càrrec de representació política, pels rumiants que pasten en els càrrecs de confiança, o pels paràsits camuflats que han ingressat en la funció pública. Però s’ha de fer íntegrament: als ajuntaments, als consorcis, als consells comarcals, a les diputacions, a les àrees metropolitanes, al Parlament o a la Generalitat de Catalunya. És clar que per posar-s’hi cal una honestedat de pedra picada i una valentia que avui són molt més escasses que no pas l’electoralisme.

Pressupostos per llei

Etiquetes

Catalunya, Govern, Parlament, parlamentarisme, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos

Des que l’exconseller Giró va dir que els pressupostos del 2023 tindrien el sostre de despesa més alt mai aconseguit, fins que el Govern de Pere Aragonès ha obtingut els suports necessaris per aprovar-los, han passat cinc mesos. Però encara falten el debat del projecte, la tramitació en comissió, els debats de l’assignació per departaments, el dictamen aprovatori de la Comissió d’Economia i Hisenda i les votacions finals del ple parlamentari. Si tot va bé, els pressupostos d’aquest any no seran efectius fins d’aquí un mes, quan ja s’hagi escolat el primer trimestre. En un país que pensa en treballar i en tenir unes institucions de govern eficients, els pressupostos generals han de ser executius des del primer dia de l’exercici anual i no hi ha cap discurs polític ni cap joc malabar de partit que justifiqui demorar-ho. Perquè això fos possible, caldria que els terminis per a aprovar-los es fixessin obligatòriament per llei. I si no poden ser pressupostos inèdits per consens, que siguin prorrogats per força. Però, és clar, no hi ha cap guineu que accepti vedes.

La casa per barret

Etiquetes

52%, Autonomisme, Catalunya, CEO, CUP, Eleccions, ERC, Independència, Independentisme, JuntsxCat, Majoria parlamentària, Pacte de govern, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana

El sondeig que va fer públic dimecres el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) mostra alguns resultats que semblen contradictoris i que fan arronsar el nas sobre la cohesió estadística de la població enquestada i sobre l’estabilitat de la intenció de vot que projecta. Però diu, més o menys, el que hem dit i repetit que diria: que, de moment, unes eleccions al Parlament no portarien a un repartiment gaire diferent dels actuals escons de la cambra i que els pactes possibles tampoc no ho serien. Fer-les ara, doncs, no resoldria res però fer-les més endavant tampoc, perquè si alguna cosa han aconseguit els partits d’aquella virtual majoria del 52 per cent ha estat fotre’s la casa per barret. Ja no hi haurà majories parlamentàries per la independència ni tampoc independència sense una majoria parlamentària. Potser els profetes del pragmatisme provaran d’aixecar una cabana autonomista sobre les runes però el més probable és que s’hi faci un circuit arqueològic: Catalunya, la Pompeia del segle XXI, consumida pel foc de les seves pròpies entranyes.

Resistir, malgrat tot

Etiquetes

Catalunya, Eleccions, ERC, Govern, Govern en minoria, Junts per Catalunya, Majoria parlamentària, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana, PSC, PSOE

Tots els partits de l’oposició remuguen la cançó enfadosa de la soledat d’ERC. Però si ara es convoquessin eleccions al Parlament de Catalunya els resultats que s’obtindrien repetirien, diputat més o menys, la mateixa distribució d’escons que hi ha actualment. A qui podria interessar l’enrenou d’una moció de censura i uns nous comicis per quedar-se allí mateix? Sobretot quan, per configurar una majoria, caldria recórrer als mateixos arguments que són vigents per configurar-la avui? Troni, llampegui o caigui el cel al damunt dels nostres caps, a tothom li convé donar-li temps a ERC perquè governi fins al final de la legislatura. Als que la volen veure caure, perquè tingui ocasió d’ensopegar amb les seves pròpies limitacions i amb els entrebancs que tots els altres li posaran al davant. I a la mateixa ERC perquè no té cap altre recurs que governar en solitari buscant pactes puntuals i confiar que, amb l’acció de govern i els pactes amb el PSOE, pugui treure’s un as de la màniga que li faci guanyar posicions.

De mal borràs

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Català, Català a l'escola, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Laura Borràs, Parlament, parlament europeu, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Senat, Sobiranisme, Taula de diàleg

Tant pel que hem sabut de la taula de diàleg d’aquesta setmana com per les circumstàncies polítiques que envolten el cas de la presidenta del Parlament, queda en evidència que, per als partits independentistes, la principal via de continuïtat del procés es basa en el suïcidi. ERC, perquè accepta que les institucions catalanes desisteixin de qualsevol reivindicació política unilateral a canvi de l’almoina que els partits del govern espanyol ens donaran fent suport a un us “no oficial” a les “llengües “regionals” en el Parlament europeu i al Senat i a la nova llei de l’ensenyament en català, malgrat que la darrera paraula la tindrà el Tribunal Constitucional. De l’amnistia i l’autodeterminació que el president Aragonès branda quan avala la taula de diàleg, ni mu. Junts, perquè ha portat el cas de la presidenta del Parlament a un camí de no retorn posant els seus aliats entre l’espasa d’inhabilitar Borràs i la paret del reglament de la cambra. I la CUP perquè és incapaç d’asserenar i cohesionar res. Tan alt que apuntaven i tan baix que disparen.

Parlament o bastió?

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Laura Borràs, Lawfare, Lluis Puig, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana, Sobiranisme

De moment, la mesa del Parlament manté la defensa del vot delegat del diputat electe Lluís Puig i falta veure què farà davant la resistència de Laura Borràs a abandonar el càrrec pel procediment judicial que té obert. Aquestes dues qüestions no són inconnexes perquè provenen de l’ofensiva que els poders de l’Estat mantenen contra els càrrecs independentistes, estrafent la legislació per convertir en delictes penals tots els actes que provenen de la discrepància política. Perquè, de la mateixa manera que la situació de Lluís Puig no es redueix a una delegació de vot sinó que prové de l’exili polític al qual s’ha vist forçat, l’acusació contra Laura Borràs no es limita a les circumstàncies d’unes adjudicacions contractuals sinó que se sosté gràcies als procediments utilitzats per construir la causa. Per tant, la qüestió de fons és si el Parlament ha de ser o no un bastió contra la guerra bruta de l’Estat o se n’ha d’apartar per sotmetre’s a una obediència submisa. Els unionistes ho tenen clar. Ara falta veure què faran els que es pensen que ja tenen el cel guanyat.

Poder funcionarial

Etiquetes

Catalunya, CUP, Democràcia, Ensenyament, ERC, Funcionaris, Govern, JuntsxCat, Normalització Lingüística, Parlament, partits polítics, Pau Juvillà, Poder Judicial, Política, Política catalana, Sobiranisme

Els que manen de veritat en aquest país són els funcionaris. Per una banda, el Parlament no pot defensar l’escó de Pau Juvillà perquè l’aparell administratiu de la cambra ja l’ha desposseït del càrrec i ningú no gosa fer res en direcció contrària no fos cas que posessin en risc l’estatus quo dels que no tenen cap altra ambició que els permisos per edat. I per l’altra, el Govern s’arruga a l’hora de fer valer la seva competència institucional i política per defensar de la ingerència judicial un pla educatiu d’èxit basat en la normalització lingüística, adduint que vol evitar posar els docents en el punt de mira d’un conflicte. D’un país on la darrera paraula la tenen els funcionaris se’n pot dir de moltes maneres menys democràcia. Vet aquí on som. Sigui per la prepotència dels que administren la justícia –que no actua com a poder independent sinó com a poder suprem– per la por dels que formen el cos de l’administració pública o per la covardia dels que ostenten el poder polític, la voluntat popular queda sempre enfonsada al cabàs de les estelles.

Béns “comuns”

Etiquetes

Catalunya, Catalunya en Comú-Podem, ERC, Govern, Jèssica Albiach, Junts per Catalunya, Parlament, partits polítics, Pere Aragonès, Podemos, Política, Política catalana, Política espanyola, Pressupostos, Reforma Laboral, Yolanda Díaz

Fa quatre dies, la presidenta del grup parlamentari de Catalunya en Comú- Podem, Jèssica Albiach, es presentava davant l’opinió pública com una baula necessària per fer anar el nostre país “pel rumb que necessita” i per millorar la qualitat de vida de la gent, i posava els 8 vots del grup a disposició d’ERC i Junts per aprovar els pressupostos. Ara que els diputats d’ERC i de Junts al Congrés de Diputats no han donat suport a la reforma laboral que ha impulsat la ministra Yolanda Díaz perquè la consideren insuficient, Albiach amenaça el govern de Pere Aragonès de retirar-li el suport concertat amb l’aprovació dels comptes. Ha passat, amb poc temps, d’emparar-se en el bé comú a reclamar, sense vergonya, una correspondència de suport basada en l’interès particular de Podemos. Es podrà dir que aquesta és una actitud corrent en la política, però no es podrà negar que aquest partit feia bandera del contrari perquè, precisament, aquest comportament és el que més avorreix la ciutadania. Com els delators, sense anar més lluny. I com aquells que n’accepten el suport.

Cobrar i no treballar

Etiquetes

absentisme, Catalunya, frau, Funcionaris, Parlament, Permís per edat, Política

La conjunció de circumstàncies poc honorables que s’han revelat al voltant del permís per edat de què gaudeixen els funcionaris del Parlament s’ha amassat mediàticament molt bé excitant la consciència popular de culpabilitat pel fet de cobrar sense treballar. Què deu tenir, això, de particular, en un estat en el que la primera autoritat fa exactament el mateix? Quantes càtedres universitàries trobaríem en una situació similar? I entre el professorat de l’ensenyament, quants casos d’absentisme crònic podríem detectar? I en els estaments que depenen de les administracions públiques, quants treballadors trobaríem fent-hi la viu-viu? I en els consells de direcció i d’administració de les empreses, quants n’hi ha que cobren per escalfar-hi una cadira de tant en tant, siguin o no de la nissaga política? I a la bossa de l’atur, quin percentatge de frau s’hi encaua? I als fons de Benestar Social? I a les cambres parlamentàries i a les corporacions, quants representants públics hi ha que cobren per anar-hi a fer piló? Menys escarafalls i més eficiència, sisplau.