S’està rifant una hòstia

Etiquetes

Democràcia, habitatge, partits polítics, Pensions, Política, Política catalana, Política espanyola, Treball

Hi ha problemes col·lectius als que no dediquem prou atenció. Ni per a analitzar-los i fer-nos conscients del seu abast a curt i a mig termini, ni per a pressionar la representació política perquè els resolgui sense ambigüitats i sense la corrupció inherent dels interessos creats. Aquests problemes amplien el dèficit del nostre sistema democràtic més enllà del que representen les vulneracions del dret a decidir o de la llibertat d’expressió.

Savis que són ases

Etiquetes

Banca, crisi, Economia, Govern, Pensions, Treball

“El asno literato” de Goya.

Fa pocs dies, des del govern espanyol i des del Banc d’Espanya, s’apuntava un altre cop la necessitat de retardar més l’edat de jubilació, de subscriure fons de pensions privats per substituir les mancances del sistema públic i s’augurava als actuals i propers beneficiaris unes rebaixes de percepció dramàtiques. El govern que ens diu això és successor del que va orquestrar la bombolla financera i immobiliària que ha dut l’economia espanyola al barranc i és company de militància dels que han provocat el corrent d’aire més putrefacte dels darrers temps, tant per la pràctica de l’abús de poder com de l’abús de l’erari públic. I el Banc d’Espanya, al servei d’aquest govern, és la institució que va mirar cap a un altre costat quan la banca inflava la bombolla amb pràctiques immorals i que li va abocar milers de milions per tapar els efectes de la usura desmesurada i la incompetència financera.

El sistema de pensions: trampes i esperances

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, Pensions, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme

Cartell de l’Assemblea Nacional Catalana per anunciar xerrades sobre el sistema de pensions.

L’ANC i Economistes per la independència han demostrat amb detallats estudis que a les persones jubilades també els convé que Catalunya esdevingui un estat sobirà. Primer, perquè l’abonament d’una paga de jubilació a tothom que hagi estat pagant quotes a la Seguretat Social és un deure de base contractual per a l’Estat Espanyol que està garantit per la legislació pròpia i també per l’europea. I, en segon lloc, perquè el volum de les cotitzacions de la població activa de Catalunya és superior al volum de les pensions a percebre per la població passiva, de manera que, si Espanya eludís les seves obligacions, Catalunya les podria assumir a curt i, per descomptat, a llarg termini. Vegeu-ho amb detall a http://economistes.assemblea.cat/wp/?page_id=4750

Aquí podríem fer un parèntesi per referir-nos a dos elements que poden desestabilitzar aquestes previsions. Un seria la piràmide d’edat, que s’està transformant en un triangle invertit mentre alhora augmenta la longevitat de les classes passives. I l’altre serien els efectes devastadors que el neoliberalisme està provocant en els nivells d’ocupació, en els salaris i, conseqüentment, en les cotitzacions. En resum: tendim a ser més jubilats que viuen més anys, i menys treballadors que, a més a més, treballen quan poden, cobren menys i cotitzen encara menys. Això és el que explica el retard de l’edat mínima de jubilació i el buidatge del fons de pensions i el que explicarà una reducció de l’import de les prestacions a la que badem.

Recula l’economia o recula el model d’estat?

Etiquetes

Estat, Institucions polítiques, Jubilació, Pensions

A la vista de les imminents explicacions que el govern espanyol donarà per abonar el retard de l’edat de jubilació fins als 67 anys, se senten amb una certa freqüència opinions d’experts que justifiquen aquesta decisió basant-se sobretot en dues premisses: la necessitat d’ajustar progressivament el que els pensionistes han de percebre al que han cotitzat i la dificultat de les arques de l’estat per abonar les pensions d’una població en què augmenta progressivament la proporció de gent gran però que també prolonga el seu cicle vital. Pel que fa al primer argument, que potser respon a un asèptic criteri de justícia, suscita una pregunta conseqüent: si els jubilats han de cobrar estrictament allò que han cotitzat més els interessos dels rèdits que el seu capital hagi aconseguit, per a què es necessita un sistema públic de pensions, si així és com funcionen els plans de pensi ó de gestió i finançament privats? I la resposta probablement ens conduirà al suggeriment de subscriure un pla de pensions privat, que és el que el mercat financer, creditor del deute públic, persegueix des de fa temps.
Quant al segon argument, és absolutament incomprensible que un estat de profunda inspiració social com és l’espanyol digui que arribarà el dia que no podrà pagar les pensions si la franja d’edat de la població jubilada progressa en amplitud. Podrà mantenir l’ensenyament públic i gratuït fins als 16 anys? Podrà pagar -i garantir- la sanitat pública universal? Podrà continuar subvencionant l’agricultura, el transport públic, la cultura, la universitat, l’esport o l’exportació? Podrà executar les obres públiques que el país necessita per progressar? Podrà l’estat, en definitiva, continuar essent estat? I si no pot, quin sentit té que es mantingui si no pot actuar al marge de les tendències econòmiques que imperen arreu per oferir als seus ciutadans progrés i benestar a través d’un sistema tan simple com la devolució dels impostos a través de polítiques de servei? O és que potser no som només davant d’una reculada econòmica sinó davant d’una reculada en el concepte d’estat i avancem de forma accelerada cap al sotmetiment de les institucions polítiques a les econòmiques? (Foto: Homenatge als pescadors jubilats de Roses. Autor: Ramon Esteban / El Punt).