Enrampats

Etiquetes

Aigua, Catalunya, Economia, Electricitat, Empreses energètiques, Energia, Gas, Medi Ambient, partits polítics, pobresa, Política, Política espanyola, serveis públics, transició energètica

Si el preu de l’electricitat es dispara quan les calefaccions o els aires condicionats van a tot drap és perquè està sotmès a una combinació perversa entre les lleis de la demanda i les dels oligopolis i, a la vegada, a les de la corrupció política que les van instaurar. Per tant, si ara l’AELEC, (l’Associació d’Empreses d’Energia Elèctrica que agrupa Endesa, Iberdrola, Viesgo i EDP) ha reclamat que es reformi la tarifa perquè les factures siguin més estables no ha estat per mala consciència sinó per la por a ser assenyalats com a usurers. I com que els que han de promoure aquesta reforma són els mateixos que un dia o altre s’asseuran als consells d’administració de les companyies energètiques, no cal que n’esperem gran cosa.

Espanya és el cinquè país comunitari amb un tant per cent més alt de població dins dels paràmetres de pobresa (darrere de Romania, Letònia, Bulgària i Estònia) amb 9’6 milions de persones, dels quals un milió viuen a Catalunya. Amb aquest panorama i el que ve, el debat no ha de ser sobre les fórmules del càlcul de les tarifes energètiques i de l’aigua, sinó sobre si aquests subministres han de ser considerats un servei públic al marge dels mercats especulatius, igual que el procés de transformació de la producció cap a la nul·la contaminació ambiental. Gestionar els recursos des de la proximitat i sense la intermediació d’especuladors facilita l’eliminació de les desigualtats.

El fracàs de Badalona

Etiquetes

Benestar Social, Drets Humans, habitatge, Immigració, pobresa, Seguretat Ciutadana

Que un grup flotant d’un centenar llarg de persones hagi estat malvivint en unes naus industrials abandonades de Badalona durant deu anys és un fracàs de les institucions d’aquest país i un clar exemple de la seva negligència. De qui tenia la responsabilitat de la seguretat ciutadana, que hauria d’haver impedit l’ocupació dels edificis per seguretat i per higiene pública i hauria d’haver actuat sense miraments quan aquestes naus s’han convertit en una cova d’Alí Babà i una font de problemes amb el veïnat. De qui havia de fer-hi arribar l’assistència social per atendre les persones necessitades i evitar que es cronifiqui la seva vulnerabilitat. De qui té la responsabilitat de gestionar el règim de residència dels estrangers per impedir que les situacions irregulars esdevinguin una patent de cors. I de la classe política, que des de la confortabilitat dels seus escons s’ho agafa tot amb paper de fumar quan es tracta de parlar de col·lectius marginals, però, quan ha de resoldre problemes concrets com el de Badalona, mira cap als núvols.

Pobres pobres

Etiquetes

administració, Catalunya, crisi, Economia, partits polítics, pobresa, Política catalana, Treball

Parlament de Catalunya

Després dels plens sobre la pobresa de dimecres i dijous passats al Parlament de Catalunya, és fàcil coincidir amb l’opinió dels representants de les entitats implicades en la lluita contra aquest problema social: allò que el país necessita és més acció i menys estratègies de partit. Els retrets intercanviats pels que han tingut responsabilitats de govern des de posicions polítiques diferents i els atacs indiscriminats i demagògics dels que no n’han tingut ni en tindran ocasió, fan perfectament comprensibles el desànim i la tristor dels que dediquen la seva tasca professional o voluntària a pal•liar els efectes de la crisi econòmica sobre les persones.