Aquesta setmana –com fa tant de temps- els titulars de l’actualitat ens han fet sentir com dringuen les guillotines que pengen sobre els nostres caps. El Tribunal Suprem espanyol diu gat on deia blat i revisarà els indults dels presosindependentistes. Hem arribat a un consens parlamentari per aigualir la immersió lingüística a l’escola per l’efecte de les pressions del TSJC i el govern espanyol subratlla que el 25 % d’ensenyament en castellà s’ha de complir. El PSOE, PP, Vox i Cs impedeixen al Congrés que s’investiguin les clavegueres de l’Estat malgrat les revelacions del catalangate i de l’excomissari Villarejo. El govern espanyol no publicarà les balances fiscals per no alimentar els greuges espanyols però se n’hi refot d’alimentar els greuges catalans. No són titulars descontextualitzats sinó símptomes persistents d’un mal corrosiu. Per això hauria estat bé que algun representant del poble català hagués dit “Ja n’hi ha prou, com a nació hem de tenir el coratge d’actuar”, però qui ho ha dit ha estat la vicepresidenta dels EUA, Kamala Harris, sobre una qüestió ben llunyana del que ens ocupa.
Les paraules d’Arnaldo Otegi fent acte de contrició per la lluita armada i proposant una negociació per a l’alliberament dels presos d’ETA, tenen més transcendència perquè fan posar els seus adversaris en evidència que no pas pel seu pes específic. Per això el mateix Otegi les ha qualificat de “guitza al formiguer”. Ha posat davant del morros del PSOE el caramel de la governabilitat penjat d’un ham. Si el mosseguen, remarcaran el protagonisme d’EH Bildu tant en la conclusió del conflicte basc del passat, associat al terrorisme, com en l’obertura del conflicte futur per l’autodeterminació. I a la vegada, posaran en mans de la dreta l’exclusiva del ressentiment endèmic i transversal, que roman adherit a la societat espanyola gràcies a aquella cola que ho manté tot tan ben lligat. I si el rebutgen, posaran en evidència davant de tothom que a Espanya no hi ha espai per a negociar res. Ves que, per a augmentar la consideració de causa justa per a les reivindicacions de bascos i catalans, no facin molt més les paraules d’Otegi que les misterioses passeres d’escolanet de Iñigo Urkullu.
L’aparatosa escenografia amb la qual Pedro Sánchez s’ha envoltat per anunciar els indults als presos polítics (declaracions durant les visites oficials de la setmana anterior, la intervenció al Cercle d’Economia, l’acte específic al Liceu, la compareixença posterior al consell de ministres i les declaracions públiques de diferents actors polítics i socials i del mateix Oriol Junqueras, segurament pactades) fan aixecar l’orella i l’instint de malfiança. Potser s’equivoca qui pensi que tot aquest desplegament pretenia contrarestar l’informe del Consell d’Europa. Potser peca d’innocència qui es cregui que s’emmarca en el context de la taula de diàleg entre els governs d’Espanya i de Catalunya. I potser li ballaran les busques a qui cerqui l’hora exacta de la concòrdia. Perquè, potser, el mastegat retorn a la política només s’ha produït per a emblanquinar el PSOE i ajudar-lo perquè conservi el govern d’Espanya, a canvi de reforçar ERC com a interlocutor dialogant i no unilateralista de la Catalunya pretesament sobiranista. I qui dies passa, anys empeny.
La XXXVI Reunió del Cercle d’Economia, que s’ha celebrat aquests dies a Barcelona, ha estat una demostració immillorable de com s’exercita el cinisme i de com es fa servir d’argamassa per relligar els interessos de l’economia amb els de la política. Una de les aportacions la van oferir els mateixos amfitrions quan el seu president, Javier Faus, va assegurar que el Cercle està a favor dels indults als presos polítics. I com que les urgències de l’actualitat ens empenyen a seguir totes les pilotes que se xuten endavant, ja ningú no recorda –o no vol recordar- el paper d’estrassa que ha fet i fa el Cercle davant dels empresonaments i de la repressió contra una part important de la societat catalana, de l’aplicació del 155 i de l’èxode empresarial orquestrat des del govern espanyol i la Casa Reial. I una altra, el mateix Felip VI, el telefonista de la fuga i locutor portaveu de la indignació espanyolista, que ha aprofitat la invitació del Cercle per proclamar que són essencials els lideratges de la Barcelona i la Catalunya que ell mateix ha contribuït a castigar i empobrir. Qui té més cara que esquena, un bon dia hi ensopega.
Les paraules se les enduu el vent, diu la dita. Ho hauríem de recordar sempre que llegim articles o sentim declaracions, sobretot si són de política. Per més que la memòria dels mitjans de comunicació i dels servidors les hi donin una falsa consistència, les paraules només són aire. El que transcendeix són els fets i, ara, a la política catalana de fet essencial només n’hi ha un: el pacte subscrit per les forces independentistes que accedeix a vint-i-quatre mesos d’exploració de la via dialogada amb Espanya i que les obliga a reivindicar l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. Aquest és l’únic pont que travessa les aigües tèrboles i per sota hi passaran promeses de finançament i d’autogovern, falses conciliacions i, fins i tot, els indults, que ja veurem si s’enroquen, si aparten el presos dels esculls o els aboquen cap a remolins sense escapatòria. No convé encantar-se gaire amb el que corre aigua amunt o avall ni amb els esquitxos que pugin al pont. L’objectiu és travessar-lo i veure per quina, de les dues portes que hi ha, s’ha de sortir: la del pacte o la de la unilateralitat.
El recorregut polític del secretari general del PSOE i president del govern espanyol,Pedro Sánchez, l’acredita com un equilibrista de la supervivència i costa d’entendre que ara s’arrisqui a dilapidar els esforços que ha dedicat per arribar on és i per a consolidar-s’hi. Però el cert és que amb la qüestió dels indults als presos polítics catalans s’ha ficat en una ratera i que l’informe del Tribunal Suprem és una arma municionada per a qualsevol que el vulgui abatre des de dins (ministres, exdirigents, barons territorials i unes primàries a curt termini a Andalusia) i des de fora: PP i Vox ja han anunciat recursos legals i demagògiques campanyes populistes que poden teixir un contundent front anti-socialista arreu de l’Estat. S’arriscarà, Sánchez, fins a aquest punt? O trobarà que la reivindicació d’amnistia i autodeterminació que manté l’independentisme català és el pretext d’intransigència que necessita per escapar-se de la ratera, buscar-se altres suports parlamentaris i deixar que els indults s’evaporin enmig de les boires de les bones voluntats incompreses?
Més enllà de la satisfacció de veure com li rosega el sistema nerviós, és bo que la ministra espanyola d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, s’hagi sentit ofesa perquè una periodista de la televisió estoniana li hagi comparat la repressió contra els dissidents russos amb la dels independentistescatalans. Primer, perquè quan se t’encén la cua, és que la tens de palla i no la pots anar passejant pel món com si fossis un paó reial de la democràcia quan no ets més que un poll desplomat per les lloques que sempre han manat al teu galliner. I després perquè aquest fet –sumat al degoteig de situacions similars que viu el cos diplomàtic espanyol a molts punts del món- demostra que la difusió internacional del conflicte polític entre Catalunya i Espanya és una via enormement útil per mantenir-lo viu sobre la taula dels conflictes oberts a l’Europa actual. I, finalment, perquè potser algú també s’adonarà que, més enllà d’assegurar una simple mecànica governamental autonomista per a la propera legislatura, també és necessari estabilitzar l’estratègia independentista amb horitzons més amplis.
Si algú dubtava encara que Pedro Sánchez forma part de la selecció olímpica de tafurs de la política espanyola, amb aquest re-invent de la comissió bilateral s’acaba d’apropiar del podi per a ell tot sol. Bilateral, diu. Bilateral vol dir pels dos costats: per la galta esquerra i per la dreta. O pel davant i pel darrere. I en Pere Aragonès encara cau en el parany de la cortesia diplomàtica per dir que s’hi posaran de seguida que els llepafils dels negociadors deixin de tocar els oremus estirant i arronsant el pacte de govern que retarda la seva ascensió a la Presidència. Ni acumulant tota la paciència universal atresorada des del profeta Jacob es pot arribar a creure que ni el PSOE ni cap altre partit espanyol tingui la voluntat de pactar res amb Catalunya. Remetem-nos a l’indult, a l’amnistia, a la situació dels presos polítics i els exiliats i a la causa general contra l’independentisme que aquesta setmana tambéh a inclòs la darrera mesa del Parlament. Que un orador disfressat d’enfant terrible, per més rufià que sigui, els digui que la democràcia espanyola és una barraca, només serveix per cremar palla. Els vots dels partits independentistes a les Corts espanyoles s’han de vendre molt més cars que les ofrenes a Maria que ara s’hi porten en processó.
Els agradi o no al govern espanyol i als partits del dogmatisme constitucionalista, la qüestió de Catalunya i la dels polítics catalans presos i exiliats ja no és un afer intern del seu Estat. A tot Europa provoca curiositat veure com ciutadans d’una nacionalitat històrica, integrats en un col·lectiu ideològicament ampli, és reprimit i perseguit per promoure democràticament l’exercici de l’autodeterminació. Sobta comprovar com els tres poders de l’Estat espanyol –mai separats i sempre interseccionats entre ells i fins i tot amb altres poders menys institucionals-, es fan venir bé l’immaterial esperit de les lleis i l’immobilisme post-franquista per privar els dirigents independentistes de la seva llibertat i, fins i tot, dels seus drets com a presos. I encara crida més l’atenció que alguns d’aquests dirigents decideixin exiliar-se per seguir defensant democràticament, des de les institucions europees, una proposta política reprimida a les institucions espanyoles. Defugint l’arbitrarietat jurídica que hi impera allí, però posant-se en mans i a l’empara del dret internacional europeu i, més específicament, del dret dels països d’acollida.
I, finalment, alarma comprovar que l’actitud oficial d’Espanya consisteix a pressionarpolíticament i diplomàticament les autoritats d’aquests països i a desacreditar la independència de llurs tribunals quan dictaminen que la legislació espanyola no és homologable amb la que ells administren i que els polítics exiliats no disposen de prou garanties per ser jutjats a Espanya. Tota això fa feix i, malgrat que ara s’hagi perdut un suplicatori forçat pels compromisos diplomàtics, el 36 per cent del Parlament Europeu ja ha deixat constància que la lupa europea sobrevola Espanya
Els lídersindependentistes empresonats ho són per la seva condició política i els que estan exiliats ho són per la mateixa causa. Tothom pot arribar a aquesta conclusió sense cap dificultat si analitza desacomplexadament els esdeveniments que els han portat fins a aquesta situació. De la mateixa manera que pot comprovar que, malgrat que Espanya es considera una democràcia consolidada, l’única consolidació que pot acreditar és l’immobilisme petri d’un règim polític condicionat pel franquisme supervivent. Un règim heretat i apropiat per una elit piramidal intocable que controla les estructures de l’Estat (forces armades, judicatura i oligarquia econòmica), que s’encastella en la indivisibilitat del territori i que se serveix d’una legislació inaccessible, blindada per la Constitució. Amb vassallatge vil d’ una classe política que aspira més a ingressar en aquesta elit que en la relació de servidors del poble al que han enganyat. Com en una democràcia orgànica. Democràcia i democràcia orgànica. Una veritable democràcia s’acredita quan els seus ciutadans tenen mitjans i oportunitats per prendre decisions i delegar-les als seus representants perquè ordenin, regulin, o modifiquin qualsevol dels aspectes que configuren el seu hàbitat social. De baix a dalt, però. Perquè de sistemes de participació el franquisme ja en tenia: votaven aquells en qui el règim podia confiar la seva supervivència. Més o menys com ara. Mentre des dels seus castells ens asseguren que a Espanya es pot parlar de tot, es persegueix aquells que també volen qüestionar el seu domini de l’Estat. I quan se’ls planteja debatre-ho en un marc democràtic asseguren que és la Constitució la que la legitima i no la ciutadania. Com en una democràcia orgànica. Repressió, exiliats, presos polítics. A Catalunya han portat els líders socials i part d’un govern democràtic a la presó i la resta a l’exili, per entossudir-se a contradir aquesta visió oficial de la democràcia. Han assenyalat processalment prop de 3.000 persones i amenacen amb càstigs de presó, de multes i d’inhabilitacions una llarga cua de candidats a reu que encara no se sap on acaba. Adulteren els processos electorals fixant-ne judicialment els calendaris, culpabilitzen candidats independentistes o càrrecs públics democràticament escollits i manipulen les atribucions estatutàries del Parlament de Catalunya coaccionant-hi els debats i practicant-hi el filibusterisme parlamentari a través dels diputats afins al seu domini. Com en una democràcia orgànica. Europa ens mira (desenfocada). Res de tot això ni cap de les contradiccions del sistema polític espanyol no passen desapercebudes a l’Europa comunitària ni als estats que en formen part. Tenen informació detallada i abundant sobre la deficient gestió de l’economia, sobre l’exagerada articulació institucional, sobre la instrumentalització de la justícia i la policia al servei de les elits polítiques i socials, sobre la corrupció que corre com una anguila des de la Casa Reial fins al darrer despatx i, naturalment, sobre com un conflicte com el de Catalunya es pretén resoldre des de la repressió. Però els ulls amb què Europa ens mira no li permeten obtenir una visió nítida i àmplia. L’ull de la justícia està més habituada a l’anàlisi fred dels conflictes que se li sotmeten, com s’ha comprovat amb les demandes d’extradició dels exiliats catalans presentades a Alemanya, Bèlgica i Escòcia i com s’espera trobar en el TSJUE. Però l’ull de les institucions polítiques estatals i comunitàries està més dominat per l’esclerosi de les relacions internacionals, de les aliances subjectes a la convergència d’interessos político-econòmics que per a posar en pràctica una escrupulosa representació democràtica dels electors. Com en una democràcia orgànica. Ens queda, això sí, l’esperança, el repte, que la constància i la determinació de l’independentisme català sobrevisqui al terratrèmol que la idiosincràsia substancial d’Espanya provocarà tard o d’hora en el context europeu. La crisi política i econòmica derivada de la Covid té tots els indicis d’obrir el terra sota els peus dels que sostenen la ficció política i econòmica de l’Estat espanyol i de deixar els seus relats de democràcia orgànica penjats de l’aire.