Béns “comuns”

Etiquetes

Catalunya, Catalunya en Comú-Podem, ERC, Govern, Jèssica Albiach, Junts per Catalunya, Parlament, partits polítics, Pere Aragonès, Podemos, Política, Política catalana, Política espanyola, Pressupostos, Reforma Laboral, Yolanda Díaz

Fa quatre dies, la presidenta del grup parlamentari de Catalunya en Comú- Podem, Jèssica Albiach, es presentava davant l’opinió pública com una baula necessària per fer anar el nostre país “pel rumb que necessita” i per millorar la qualitat de vida de la gent, i posava els 8 vots del grup a disposició d’ERC i Junts per aprovar els pressupostos. Ara que els diputats d’ERC i de Junts al Congrés de Diputats no han donat suport a la reforma laboral que ha impulsat la ministra Yolanda Díaz perquè la consideren insuficient, Albiach amenaça el govern de Pere Aragonès de retirar-li el suport concertat amb l’aprovació dels comptes. Ha passat, amb poc temps, d’emparar-se en el bé comú a reclamar, sense vergonya, una correspondència de suport basada en l’interès particular de Podemos. Es podrà dir que aquesta és una actitud corrent en la política, però no es podrà negar que aquest partit feia bandera del contrari perquè, precisament, aquest comportament és el que més avorreix la ciutadania. Com els delators, sense anar més lluny. I com aquells que n’accepten el suport.

El 52% no existeix

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, En Comú Podem, ERC, Govern, Independència, Independentisme, Jaume Giró, JuntsxCat, Majoria parlamentària, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, PSC, Sobiranisme

El conseller Jaume Giró apel·la a la força del 52 per cent que els partits independentistes sumen al Parlament de Catalunya per urgir a la CUP que faciliti l’aprovació dels pressupostos, com podria apel·lar a la poció màgica del druida Panoràmix.. Perquè el 52 per cent no existeix més enllà de l’estadística. I ara, ja ni tan sols existeix per fer de barrera contra els partits unionistes perquè el govern d’ERC i Junts no tindrà cap ànsia d’acceptar el suport d’Illas i Albiachs si això li aprova els comptes per al 2022. És més: si la força d’aquest percentatge parlamentari fos real, ni el conseller d’Economia ni el govern que suposadament compta amb la majoria parlamentària més independentista de la història –ara tot és “d’allò més” de tota la història- no haurien de fer funambulisme entre la CUP, el PSC i ECP i no es presentarien a la cambra a veure qui festegen sinó a complir un simple tràmit perquè ja portarien el pressupost net i polit de casa. És el que té jugar a partidets a l’hora del pati, que després t’has de sentir allò de “a sants i a minyons no prometis si no dons”.

2.339 milions: trumfo o marrada?

Etiquetes

Bildu, Eleccions, ERC, Govern espanyol, Independència, Independentisme, pactes, Pressupostos

Que ERC i Bildu hagin decidit donar suport als pressupostos del govern espanyol podria portar-nos a discutir si la millor manera d’exercir l’independentisme és treure el màxim profit dels pactes polítics a Madrid perquè l’autonomisme arribi gras i refet al dia D o si és millor mantenir alçades les espases esperant que Sant Jordi baixi a matar el drac. Aquest és un debat viu al nostre país des de les convulsions derivades de l’1-O i, fins ara, sense aplicar-lo a un context, havia estat com entretenir-se amb un joc d’estratègia de sobretaula. Però això acaba de canviar: el moment i les formes amb què els portaveus oficials i mediàtics d’ERC s’han afanyat a anunciar l’acord al qual han arribat amb el govern espanyol per donar suport als pressupostos de l’Estat per al 2021, certifiquen que Pedro Sánchez els acaba de posar a la mà un trumfo electoral de 2.339 milions d’euros. Això sí que és un context. Com també ho és l’historial de promeses falses que el president socialista arrossega i que fa témer que el trumfo d’uns sigui una nova i ben calculada marrada per a tots.

Els pressupostos també són eines de país

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Economia, finançament, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, República, Sobiranisme

L’ofensiva contra les empreses que fan costat a la repressió del procés d’autodeterminació de Catalunya ha accelerat el pas i sedueix molts ciutadans. No només pels arguments sobiranistes sinó també pel desig de substituir els abusos de les grans companyies (que s’aboquen al creixement continu del benefici i al detriment progressiu de la qualitat i l’atenció al client) per empreses honestes i de proximitat. I ja que aquesta iniciativa ha instaurat el concepte estratègic d’ ”Eines de País”, preguntem-nos si no l’hauríem d’aplicar també a qüestions tan importants com aquestes però més castigades per la falta de consens i per la miopia política, com els pressupostos de la Generalitat. Si els partits que en negocien l’aprovació, en comptes de llençar-se pel cap xifres i estadístiques sobre les escoles i els hospitals públics, s’hi passegessin i veiessin en quin estat es troben i quines necessitats urgents tenen, potser aleshores acabarien amb aquesta comèdia pusil·lànime i trobarien punts d’acord per a aprovar-los i, sobretot, per a executar-los. Perquè també són eines de país.

Comprar temps per fer els deures

Etiquetes

Catalunya, Eleccions, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Pressupostos, Sobiranisme

La majoria de reflexions sobre l’encetat 2019 se centren sobre la transcendència dels judicis contra l’independentisme però si obrim el quadern dels deures pendents, el panorama és més complex perquè no solament hem d’articular una resposta a aquest procediment. També cal que el ventall PDECat–JuntsxCat es ressituï, que el sobiranisme català articuli nous lideratges polítics i socials al votant d’una estratègia conjunta, que el Parlament defineixi una majoria estable i que els pressupostos de la Generalitat es pactin i aprovin. Per a tot això fa falta disposar de temps i ens hauríem de preguntar si aprovar els pressupostos del govern de Pedro Sánchez ens en dóna i ens evita el manicomi ultradretà o si ens torna a fer esclaus de la valentia verbal i dels terminis utòpics.