Des que l’exconsellerGiró va dir que els pressupostos del 2023 tindrien el sostre de despesa més alt mai aconseguit, fins que el Govern de Pere Aragonès ha obtingut els suports necessaris per aprovar-los, han passat cinc mesos. Però encara falten el debat del projecte, la tramitació en comissió, els debats de l’assignació per departaments, el dictamen aprovatori de la Comissió d’Economia i Hisenda i les votacions finals del ple parlamentari. Si tot va bé, els pressupostos d’aquest any no seran efectius fins d’aquí un mes, quan ja s’hagi escolat el primer trimestre. En un país que pensa en treballar i en tenir unes institucions de govern eficients, els pressupostos generals han de ser executius des del primer dia de l’exercici anual i no hi ha cap discurs polític ni cap joc malabar de partit que justifiqui demorar-ho. Perquè això fos possible, caldria que els terminis per a aprovar-los es fixessin obligatòriament per llei. I si no poden ser pressupostos inèdits per consens, que siguin prorrogats per força. Però, és clar, no hi ha cap guineu que accepti vedes.
Quan un govern té la necessitat d’aprovar els pressupostos generals arribant a una entesa amb l’oposició, caldria pensar que el marc de negociació es limita a les partides que els configuren: apujar o abaixar determinades previsions de despesa o acordar mesures per millorar l’entrada d’ingressos. Però l’acord al qual han arribat ERC i el PSC per donar viabilitat als pressupostos del 2023 es basa en la posta en marxa de projectes públics i privats (Quart cinturó, aeroport d’El Prat o Hard Rock) que tenen ben poc a veure amb els comptes anuals i força més amb un desenvolupament programàtic que, en aquest cas, no és el del partit que ocupa el Palau de la Generalitat. Per més que ERC insisteixi a reforçar el seu pragmatisme –i obtenir un any més de corda per a l’executiu que ara ocupa en solitari no és un trumfo menor- fer-ho a costa dels seus propis principis i dels seus propis alcaldes no sembla una bona idea. I fer-ho a favor dels que aspiren a prendre-li el califat, encara menys perquè, en la pràctica, és gairebé com començar a fer efectiu el traspàs de govern.
La vaga que la setmana vinent faran els professionals de la sanitat i de l’ensenyament públics de Catalunya potser forçarà l’Administració a resoldre alguns dels problemes que denuncien aquests col·lectius, però serà materialment impossible que s’hi puguin aportar tots els professionals, totes les infraestructures i tots els augments salarials que farien falta per resoldre les deficiències i els problemes que pateixen ambdós sectors. Per aconseguir-ho farien falta molts més diners dels que la Generalitat disposa, perquè els serveis públics són sempre una manta massa curta per abrigar-ho tot i abrigar tothom.. Un manta curta també l’és el pressupost de la Generalitat, que per al 2022 ha estat de 38.131 milions d’euros, dels quals 11.171 (29%) corresponien a Salut i 6.681 per a Educació (17%). És a dir, aquests dos departaments s’enduen el 46 per cent del pressupost i amb el 54% restant s’han d’alimentar el foment de la cultura, la seguretat ciutadana, les obres públiques, les polítíques socials, l’estructura de l’administració pública, el foment de l’economia, la recerca i les universitats i la protecció del sector primari i del medi natural. Un repartiment que, en molts casos, es queda en la xocolata del lloro i que explica per què Catalunya acumula feixucs endarreriments. Una reflexió sobre aquesta situació convida a mirar cap a altres països europeus amb una demografia semblant i adonar-nos que en Educació hi ha percentatges similars (un 16% als països nòrdics) i també menors (12% a Bèlgica i 11 % a Àustria). Pel que fa a Salut, la diferència amb Catalunya és més notable i la mitjana dels mateixos països se situa en el 17%; és a dir, un 12% inferior al nostre. Repensar els serveis públics ha de ser una feina prioritària per als Governs dels propers anys. No seria bo retallar impulsivament ni revisar l’actual distribució pressupostària sense reflexionar en profunditat sobre els models de serveis públics en general i, sobre els de Salut i Educació en particular. Hauríem de partir, és clar, dels principis en què es basen els models actuals que són els de procurar que serveis com la salut i l’educació estiguin a l’abast de tothom, perquè la reflexió que proposem avui va en la línia de millorar la situació actual i no d’empitjorar-la ni de donar cap oportunitat als partidaris de mercantilitzar el nostre benestar. Un cop d’acord amb aquest fonament, també caldria que abandonem la creença que ens ho han de servir tot en safata. No és possible gaudir de barra lliure. No podem tenir totes les prestacions per a tots el casos possibles i imposar-nos aquest objectiu ens aixecaria al davant una hipoteca de murs difícilment derrocables com els que l’electoralisme dels partits que governen ja estan aixecant des de fa temps. Compartir responsabilitats entre l’Administració i la ciutadania és una altra fita a aconseguir. Els serveis públics també són responsabilitat de cada ciutadà, no només satisfent els impostos que serveixen per finançar-los sinó fent-ne un bon us i excloent aquell raonament primitiu que indueix algunes persones a creure que, perquè és un servei de tots, el poden malbaratar. Cal fer molta didàctica des de l’Administració, però això no és suficient. També cal fer arribar als ciutadans la informació sobre el cost dels serveis públics dels quals gaudeixen i una bona manera és la introducció del copagament en determinats serveis, de forma percentual i testimonial. Aquest sistema és un indicador excel·lent perquè tothom sigui conscient de l’ús i de l’abús que se’n fa i, de fet, ja s’està aplicant en serveis públics menys “sensibles” com en el transport de viatgers. Però també l’Administració ha de demostrar responsabilitat procurant el benestar dels seus ciutadans. I ho ha de fer administrant bé els recursos disponibles i no estirar més el braç que la màniga. És a dir: no inflar la cartera de prestacions si no disposa dels diners per pagar-les, no anar-los a sostreure a altres serveis públics necessaris per al desenvolupament del país i, encara menys, regatejar-los de les retribucions i de l’estabilitat contractual del personal que n’ha de tenir cura, com denuncien els sectors que van a la vaga el dia 25 i 26 vinents. Una Catalunya independent té molt a veure amb tot això. En primer lloc perquè un sistemaimpositiu propi permetria ajustar millor els recursos econòmics per governar. En segon lloc, perquè la tornada a les arques catalanes d’allò que avui és el dèficit fiscal amb l’Estat facilitaria la revisió dels desequilibris en els percentatges pressupostaris que assenyalàvem al començament de l’article. I finalment, perquè no hi hauria cap excusa per eludir les responsabilitats que reclamàvem al Govern i als ciutadans. I seria bo per a tots –per al país i per a tots els ciutadans– que els sectors que la setmana que ve es mobilitzen no passessin de perfil pel davant d’aquesta qüestió.
Als catalans ens tenen tancats en una gàbia de conill porquí, entretinguts amb una sínia que repeteix invariablement els mateixos graons i amb un laberint amb una sola porta que ens rebota sempre cap a dins. Si en volen un parell d’exemples, recordin que aquesta setmana hem tingut els episodis del castellà a l’escola, que s’encamina cap a una disputa jurídica, i l’endèmic incompliment dels pressupostos de l’Estat a Catalunya que aprofundeix el càstig que se’ns aplica sistemàticament. Agafin aquestes qüestions i totes les que vulguin i portin-les a l’àmbit de discussió que sigui: invariablement comprovaran que qui té la darrera paraula, la vara pel mànec no és ni el poble català ni cap àrbitre imparcial sinó servidors o còmplices d’aquells que posen la gàbia i decideixen amb quin règim s’hi viu: tribunals (Constitucional, Superior, TSJC, ordinaris…), policia, institucions polítiques o mitjans de comunicació, tots relligats pels llaços comuns del patriotisme espanyol. No són uns incompetents ni uns mentiders, com deia el conseller Puigneró. Són els amos.
Fa quatre dies, la presidenta del grup parlamentari de Catalunya en Comú- Podem, Jèssica Albiach, es presentava davant l’opinió pública com una baula necessària per fer anar el nostre país “pel rumb que necessita” i per millorar la qualitat de vida de la gent, i posava els 8 vots del grup a disposició d’ERC i Junts per aprovar els pressupostos. Ara que els diputats d’ERC i de Junts al Congrés de Diputats no han donat suport a la reforma laboral que ha impulsat la ministra Yolanda Díaz perquè la consideren insuficient, Albiach amenaça el govern de Pere Aragonès de retirar-li el suport concertat amb l’aprovació dels comptes. Ha passat, amb poc temps, d’emparar-se en el bé comú a reclamar, sense vergonya, una correspondència de suport basada en l’interès particular de Podemos. Es podrà dir que aquesta és una actitud corrent en la política, però no es podrà negar que aquest partit feia bandera del contrari perquè, precisament, aquest comportament és el que més avorreix la ciutadania. Com els delators, sense anar més lluny. I com aquells que n’accepten el suport.
El conseller Jaume Giró apel·la a la força del 52 per cent que els partits independentistes sumen al Parlament de Catalunya per urgir a la CUP que faciliti l’aprovació dels pressupostos, com podria apel·lar a la poció màgica del druida Panoràmix.. Perquè el 52 per cent no existeix més enllà de l’estadística. I ara, ja ni tan sols existeix per fer de barrera contra els partits unionistes perquè el govern d’ERC i Junts no tindrà cap ànsia d’acceptar el suport d’Illas i Albiachs si això li aprova els comptes per al 2022. És més: si la força d’aquest percentatge parlamentari fos real, ni el conseller d’Economia ni el govern que suposadament compta amb la majoria parlamentària més independentista de la història –ara tot és “d’allò més” de tota la història- no haurien de fer funambulisme entre la CUP, el PSC i ECP i no es presentarien a la cambra a veure qui festegen sinó a complir un simple tràmit perquè ja portarien el pressupost net i polit de casa. És el que té jugar a partidets a l’hora del pati, que després t’has de sentir allò de “a sants i a minyons no prometis si no dons”.
Que ERC i Bildu hagin decidit donar suport als pressupostos del govern espanyol podria portar-nos a discutir si la millor manera d’exercir l’independentisme és treure el màxim profit dels pactes polítics a Madrid perquè l’autonomisme arribi gras i refet al dia D o si és millor mantenir alçades les espases esperant que Sant Jordi baixi a matar el drac. Aquest és un debat viu al nostre país des de les convulsions derivades de l’1-O i, fins ara, sense aplicar-lo a un context, havia estat com entretenir-se amb un joc d’estratègia de sobretaula. Però això acaba de canviar: el moment i les formes amb què els portaveus oficials i mediàtics d’ERC s’han afanyat a anunciar l’acord al qual han arribat amb el govern espanyol per donar suport als pressupostos de l’Estat per al 2021, certifiquen que Pedro Sánchez els acaba de posar a la mà un trumfo electoral de 2.339 milions d’euros. Això sí que és un context. Com també ho és l’historial de promeses falses que el president socialista arrossega i que fa témer que el trumfo d’uns sigui una nova i ben calculada marrada per a tots.
L’ofensiva contra les empreses que fan costat a la repressió del procés d’autodeterminació de Catalunya ha accelerat el pas i sedueix molts ciutadans. No només pels arguments sobiranistes sinó també pel desig de substituir els abusos de les grans companyies (que s’aboquen al creixement continu del benefici i al detriment progressiu de la qualitat i l’atenció al client) per empreseshonestes i de proximitat. I ja que aquesta iniciativa ha instaurat el concepteestratègic d’ ”Eines de País”, preguntem-nos si no l’hauríem d’aplicar també a qüestions tan importants com aquestes però més castigades per la falta de consens i per la miopia política, com els pressupostos de la Generalitat. Si els partits que en negocien l’aprovació, en comptes de llençar-se pel cap xifres i estadístiques sobre les escoles i els hospitalspúblics, s’hi passegessin i veiessin en quin estat es troben i quines necessitats urgents tenen, potser aleshores acabarien amb aquesta comèdia pusil·lànime i trobarien punts d’acord per a aprovar-los i, sobretot, per a executar-los. Perquè també són einesdepaís.
La majoria de reflexions sobre l’encetat 2019 se centren sobre la transcendència dels judicis contra l’independentisme però si obrim el quadern dels deures pendents, el panorama és més complex perquè no solament hem d’articular una resposta a aquest procediment. També cal que el ventall PDECat–JuntsxCat es ressituï, que el sobiranismecatalà articuli nous lideratgespolítics i socials al votant d’una estratègia conjunta, que el Parlament defineixi una majoria estable i que els pressupostos de la Generalitat es pactin i aprovin. Per a tot això fa falta disposar de temps i ens hauríem de preguntar si aprovar els pressupostos del govern de PedroSánchez ens en dóna i ens evita el manicomi ultradretà o si ens torna a fer esclaus de la valentia verbal i dels terminis utòpics.
Paraules Cosides 