Coloms que no volen

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Estat Espanyol, EUA, Europa, Independència, Independentisme, OTAN, Política, Política catalana, Política espanyola, Relacions Internacionals, Sobiranisme, Victòria Alsina

La cimera de l’OTAN a Madrid ha deixat anar molta bromera. L’ocurrència del rei espanyol sobre la vigència de la lluita entre tirania i democràcia és d’un volum testicular digne del seu pare. Però també ha abocat tones de plom sobre les relacions internacionals de les properes dècades, com assenyalen els analistes que no tenen el melic hispanocèntric ni el cul llogat en dòlars. Si els EUA aporten gairebé el 70 per cent del pressupost de l’aliança, qui pot dubtar que tots els acords adoptats beneficien directament els seus interessos? Fins ara, Europa ha estat incapaç de bastir la seva pròpia defensa continental i no parlem d’Espanya, que hi aporta amb prou feines l’1,3 per cent. O si, parlem-ne: que els catalans ens declaréssim partidaris de l’OTAN –com ha proposat la consellera Victòria Alsina en un article a La Vanguàrdia– seria perquè aspirem a entrar-hi com a país sobirà un dia sense data amb un exèrcit que no podrem pagar? O perquè estem disposats que l’Espanya que ens escanya sigui el nostre portaveu? No fem volar coloms, consellera, que ja no volen ni els de la pau.

Rússia en l’horitzó

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Diplomàcia, Geopolítica, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Rússia, Relacions Internacionals, Sobiranisme

En la geopolítica, com en tot, els aliats i els adversaris canvien amb les rebufades del vent. Aquell que ahir et prometia caliu avui et fot un gerro d’aigua freda al cim; i aquell que et mirava per damunt l’espatlla ara et dóna la mà. Tot depèn de si formes part dels interessos polítics, econòmics o estratègics que cotitzen en el joc del moment. Què ens han d’explicar als catalans! Però no n’hi ha una altra, com no hi ha horitzons estàtics ni impossibles, sinó horitzons canviants. I encara que ara sigui obligat repudiar Rússia com a soci o com a aliat, esparverats com estem per la guerra salvatge contra Ucraïna, fa quatre anys l’escenari no era aquest i d’aquí un temps tampoc no ho serà. Si els estats i les nacions només haguessin d’establir relacions amb països escrupolosament democràtics i respectuosos amb els drets humans, el món seria una cova d’autistes. I el que estigui net d’encaixades amb unes mans brutes, que aixequi el dit. Per això aquests que ara remuguen i remuguen amb els contactes russos, demà –com van fer ahir, com han fet sempre i tornaran a fer- els trobaràs fent tractes amb ells o amb altres de més galdosos. Ves a saber per què hauria de ser millor el suport d’uns que d’uns altres, si no n’hi ha cap que no faci tuf.

Si a la ministra li cou…

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Espanya, Exiliats, Independència, Independentisme, Pacte de govern, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, Relacions Internacionals, Repressió

Més enllà de la satisfacció de veure com li rosega el sistema nerviós, és bo que la ministra espanyola d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, s’hagi sentit ofesa perquè una periodista de la televisió estoniana li hagi comparat la repressió contra els dissidents russos amb la dels independentistes catalans. Primer, perquè quan se t’encén la cua, és que la tens de palla i no la pots anar passejant pel món com si fossis un paó reial de la democràcia quan no ets més que un poll desplomat per les lloques que sempre han manat al teu galliner. I després perquè aquest fet –sumat al degoteig de situacions similars que viu el cos diplomàtic espanyol a molts punts del món- demostra que la difusió internacional del conflicte polític entre Catalunya i Espanya és una via enormement útil per mantenir-lo viu sobre la taula dels conflictes oberts a l’Europa actual. I, finalment, perquè potser algú també s’adonarà que, més enllà d’assegurar una simple mecànica governamental autonomista per a la propera legislatura, també és necessari estabilitzar l’estratègia independentista amb horitzons més amplis.