Tirar pedres a la lluna

Etiquetes

Covid-19, Govern, Govern espanyol, Pandèmia, Política catalana, Política espanyola, responsabilitat, Segona Onada

Amb els mesos que portem de pandèmia tots sabem com es transmet el Covid-19 i quines precaucions hem de prendre per evitar contagiar-nos i propagar-lo. Per tant, si ara entrem en una nova fase de restriccions és perquè no hem fet el que havíem de fer. No ho hem fet individualment perquè, per més que algunes persones s’hi esforcin, d’altres procuren fer tantes trampes com poden. I per a mostra, un botó: en una fotografia d’Emilio Morenatti (AP) que s’ha fet servir per a il·lustrar algunes informacions sobre la manifestació de protesta de restauradors i comerciants de dimecres passat davant del Palau de la Generalitat, s’hi poden veure dues dones amb la mascareta per sota del nas. No és una anècdota; és un indicador. Tampoc no han fet el que calia ni el govern d’Espanya ni el de Catalunya: quan es traspassa la garantia de compliment de les recomanacions a la responsabilitat dels ciutadans, si no es posen controls de seguiment i no s’exerceix l’autoritat sancionadora és com tirar pedres a la lluna.

És la disciplina, imbècils!

Etiquetes

Civisme, Coronavirus, Covid-19, crisi, responsabilitat, Salut, Sanitat, Solidaritat

El confinament arriba al límit. L’oficial –perquè el govern espanyol està més acollonit per l’economia que pel Covid-19– i el domèstic perquè a molta gent ja li sembla bé aparentar que és responsable si només ha de ser una estona, però si ha de durar gaire, tot li tiba.

Assumim responsabilitats

Etiquetes

consum, crisi, Economia, responsabilitat

Us heu adonat que hi ha una tendència general a treure’s les puces del cim? A l’escola, a la feina, a casa, a la política….. són moltes les persones que, davant d’un problema, el primer impuls que tenen és deixar clar que ells no hi tenen res a veure, tant si és cert com si no ho és. Sembla que el que més ens preocupa és que ens identifiquin com la causa d’un problema més que no pas reflexionar sobre la solució del problema. Si un governant fa alguna cosa malament, surten com bolets que els tenen pressa per dir que ells no són de la seva corda o que no el van votar. Si a la feina hi ha un entrebanc, surten disparats com una molla els que asseguren que ells no hi han participat o que ja van advertir que les coses anirien d’aquella manera.

 La culpa d’aquesta crisi sobrevinguda el 2008 però larvada des d’alguns anys enrere s’atribueix als especuladors del capital que l’han fet circular a tort i a dret cercant la màxima rendibilitat i que, per tant, n’han inflat en excés les expectatives. Però els que hem acceptat de creure que hi havia habitatges per a tothom, vehicles de luxe per a tothom, crèdits per a tothom i feina per a tothom, hem estat tots plegats, tots els que hem acceptat comprar habitatges a preus astronòmics, doblats en a penes cinc anys; els que hem acceptat que els nostres governs avancéssin sense política ni planificació analítica de la producció; els que ens hem muntat en la pràctica del crèdit fàcil, etcètera. No diguem ara que no en sabíem res, que no ho vèiem venir, si el més elemental sentit comú ja ens ho deia amb absoluta claredat. Si volem presumir de ser ciutadans responsables, assumim que hem participat en la construció del caos i  pensem que no és possible entendre un exercici homologable de la condició de ciutadà sense assumir en veu alta i sense por  les conseqüències de tot allò que diem o fem  com a integrants de la societat: només d’aquesta manera som veritablement ciutadans lliures i no esclaus de voluntats errònies, d’imposicions alienes. Per una vegada, coincideixo amb el cardenal i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Antonio Maria Rouco Varela quan demana que reflexionem sobre l’abast moral aquesta qüestió

 

 

   

 

 

.